MIG SEGLE

Fer anys és una cosa que fa il·lusió. És un moment que en línies generals, satisfà i alegra el dia. En el meu cas, els anys rodons sempre han estat polèmics. Quan vaig arribar als 30, va ser un moment per aturar-me i pensar en com és que a la meva edat encara anava de colònies i feia de monitor. Vaig començar a pensar que calia deixar pas a les noves fornades, però per altra banda em costava deixar de fer una activitat que m'omplia tant com aquella. Encara ara recordo les colònies, les reunions, etc com un dels meus motius per justificar l'existència. Però així va anar la cosa, que cinc anys després encara estava al peu del canó anat de colònies, i encara vaig trigar 5 anys més a plegar del tot.

Així, als 40, va ser un moment clau. De fet, anys abans, diria que pels 37, ja vaig entrar en una mena de crisi pel significat del número. Als 40, ja no ets jove. T'hi pots sentir, però no ho ets. Com sempre dic fent broma, als 40 et comences a deformar. Va ser un aniversari emocionant, però amb un rerefons de que ja entrava en una nova etapa de la vida. Amb aquest precedent, la proximitat del mig segle no presagiava res de bo, tot i que no he tingut aquesta mateixa sensació de compte enrere per l'apocalipsi que vaig tenir amb els quaranta. Tot i això, defugia en tot moment de parlar del tema. Per una banda, hi havia la part orgullosa dels anys, els cinquanta, quin número més especial, guau... I per l'altra banda, la certesa de que als 50 ets un "senyor". I clar, amb les idees de "bomberu" que encara tinc, els meus pensaments, i fins i tot, de tant en tant les meves accions, no concorden gens a la idea d'un senyor de 50 anys. 

Però el temps és inapel·lable, i el dia arriba. Fas cinquanta anys i cauen amb tot el seu pes a sobre. Si realment el canvi de número representen canvis d'etapa, aquest és dels grossos. Però com bé deien Els Pets, "mentre el cos aguanti, que res no t'espanti".