LAKEWOOD

I finalment ens posem al dia en aquest blog comentant la pel·lícula que vaig veure el passat dilluns. Per fi una peli que mereix una entrada positiva! En un any força mediocre cinèfilament parlant (que jo hagi vist, clar, segur que n'hi ha de bones que no he vist), arriba aquesta que no n'esperava massa, i em va sorprendre gratament.

Una família. El pare fa un any que va morir en accident de trànsit. La filla petita va a l'escola, i el fill adolescent no vol anar a l'institut fins que la mare l'obliga a aixecar-se del llit (tenen força topades). Ella s'agafa el dia lliure i se'n va a córrer pel bosc. A partir d'aquí, la següent hora de la peli és només la mare (Naomi Watts) al mig del bosc. Primer, mentre va corrent va organitzant el dia amb trucades (a la feina, a les amigues, la família, la mestra, el taller mecànic... (té mèrit anar corrent i parlant... quin "flato" m'agafaria a mi). Tot es torça quan l'avisen que un tirador ha entrat a l'institut del seu fill i ha començat a disparar a professors i alumnes. Primer, l'angoixa per saber si finalment el seu fill ha anat o no a l'institut (l'havia deixat a casa), després l'angoixa perquè està lluny del poble i ha de tornar corrent, fent drecera i caient-se per terra. 

El cor de l'espectador es comença a accelerar quan et comences a imaginar que el tirador és el fill adolescent, cansat de tot, enfadat amb la vida, i comença a rebre trucades que l'indiquen que és possible que sigui així. Però no puc continuar aquesta entrada del blog sense avisar que faré un espòiler gegant com una catedral. Al final no és el seu fill, però sí que està segrestat pel tirador, i al final se salva. Enmig de tot plegat, tot el què viu per dins i les trucades amb policia i tot pesqui.

La pel·lícula em va sorprendre iva aconseguir implicar-me en el què passava, ja sigui per la proximitat amb l'adolescència pel MEC, perquè passa en una escola... i és clar, pel simple fet de pensar que pot ser el seu fill el causant de la tragèdia. És impactant. També és cert que el canvi final, i que no el fill sigui víctima, i que tot acabi bé, etc, acaba endolcint una mica el film. La força emocional i moral que podria tenir si finalment fos el seu fill l'assassí, els motius pels quals s'arriba a aquest límit... ufffff... hauria estat deu vegades més impactant, la veritat. Però ens quedem amb la sensació inicial, i la valorem molt bé, tot i el sucre final.

Gran feina de la Naomi Watts, que defensa sola la pel·lícula durant el 905 des seus minuts.