LES MILLORS DE L'ANY (V)

Després dels rànquings de l'any de sèries de tv i llibres, queda el de pel·lícules. Com he anat comentant en diverses entrades, la sensació és de que no ha estat un any precisament bo en quant a cinema. Tot i així, el problema no és pas la quantitat, això està clar. Fins a 36 articles sobre pel·lícules durant aquest any. Però n'he vist força més que no han merescut cap entrada, i d'aquí aquesta sensació agredolça.

A partir d'aquí, quan mires la llista per fer el rànquing, ràpidament la redueixes a deu. No ha costat gens, cosa que reforça aquesta idea. No he hagut de pensar gens per fer les primeres eliminacions. Resulta però, que l'any passat vaig dir el mateix, i al fer el rànquing em vaig quedar ràpidament en sis, o sigui que potser aquest any no ha estat tan dolent, no? De fet el 2021 i el 2019, enlloc de top ten, vaig fer top five, mentre que 2018 i 2020 sí que van reeixir les deu millors. Mentre estic escrivint, he de prendre una decisió, i decideixo posar només les cinc millors, perquè així m'he de trencar el cap i fer un bona valoració d'elles (si fes les deu, ja estaria decidit). Així, queden fora La vida sense la Sara Amat (sorprenent), Eternals, Belfast, Jurassic World dominion i West Side Story. Som-hi doncs, aquestes han estat per mi, les millors pel·lícules que he vist aquest any:

5a: Avatar 2, el sentit de l'aigua: Vista just ahir, es col·loca en el rànquing perquè és un espectacle per si sola, i que no mereix quedar-se fora d'aquesta llista de les millors pelis de l'any. Potser la podríem col·locar més amunt, però veient quines són aquestes cinc, el més just seria un empat entre les cinc, però cal ordenar-les.

4a: Jo, Tonya, perquè em va agradar força com està filmada aquesta història sobre uns personatges olt peculiars de l'esport. Grans interpretacions per una història increïble.  

3a: Bullet train, perquè m'ho vaig passar tan bé veient una anada de l'olla tarantinada, amb uns girs de 180 graus constants, embolics i violència gratuïta però que fa riure.

2a: Encanto, perquè aquesta família Madrigal i les seves cançons tornen i tornen al meu cap. I clar, No es pot parlar d'en Bruno és de les millors de l'any. Quin error van cometre en no proposar-la pels òscars, perquè hauria guanyat de carrer.

1a: Dear Evan Hansen, perquè el temps que vaig trigar en trobar la manera de veure-la ha estat proporcional a la sorpresa, trama, guió, música... que l'envolten i la han portat a ser considerada una peli digna de debat educatiu.

A veure què ens depararà l'any 2023 en l'aspecte cinèfil... Almenys, no tenir aquesta sensació de buit, i que tingui cada vegada més difícil fer la selecció final.