DEAR EVAN HANSEN

Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que et criden l'atenció quan veus el tràiler si et trobes dins d'algun d'aquests grups: t'agraden els musicals o t'agraden les pel·lícules amb moralina educativa. Tot i això, ha costat poder-la trobaren obert per veure-la, però un cop aconseguit... ufff. Déu n'hi do.

Dins la simplicitat que té potser en alguns moments, la lectura entre línies de tot el què ens està explicant, i alguns dels diàlegs o monòlegs que sents són especialment potents i forts. és cert que després de tanta mediocritat en les pel·lícules d'aquest 2022, aquesta ha estat, per poc que tingués, una llum dins la foscor. M'ha agradat força (molt en alguns trams) i m'ha arribat endins des del minut zero.

La pel·lícula és la versió cinematogràfica d'un musical de Broadway que va aconseguir un bon grapat de premis.

La trama ens porta a conèixer l'Evan Hansen, un noi d'institut, segurament el què seria segon de batxillerat aquí), amb algunes dificultats, no tant cognitives sinó de relació. Si el passessin per la màquina podria ser el què s'anomena un noi amb trastorn de l'aspecte autista. Només parla amb un altre noi, el qual en una ocasió ja li deixa clar que no són amics, sinó que ho són les seves famílies, tot i que el veiem sovint fent-li costat o aconsellant-lo. Té un parell de trobades amb un altre noi especial, amb molts problemes de conducta i del qual tothom s'allunya. Aquest noi, s'apodera d'una carta de l'Evan que s'escriu a si mateix com a part de la teràpia que li recomana el seu psiquiatra (dic psiquiatra i no psicòleg per la quantitat de pastilles que es pren). El dia que en Connor (el noi problemàtic se suïcida), li descobreixen aquesta carta i tothom es pensa que l'ha escrita ell per a l'Evan, passant a ser considerat l'únic amic que tenia. Ell no s'atreveix a dir la veritat, i a partir d'aquí la bola es va fent més i més grossa.

La pel·lícula posa sobre la taula l'estat emocional de molts dels nostres joves, que amb 16,17 anys ja s'han de medicar per angoixes, pors, i altres problemes. Posa sobre la taula com tractem a la gent "diferent". És brutal la imatge de l'Evan menjant sol al menjador, al costat del pòster gegant de "La diversitat ens fa més rics". Posa sobre la taula tots aquests nois i noies que se senten sols en la seva adolescència i joventut pel simple fet de ser diferents de la "norma acceptada per la societat". I tot amenitzat per cançons que queden lluny de ser enganxoses. No busquen la melodia fàcil per cantar i ballar. La força de les cançons està en la lletra i en l'emoció com la canten els actors i actrius, que formen part d'un càsting molt ben fet.

Tenia por perquè des del dia que vaig veure el tràiler, la tenia una mica sobrevalorada, n'esperava molt. I així com amb Ciutats de paper (que em va passar el mateix) vaig sortir més decebut, aquest cop les expectatives s'han acomplert. El patiment que experimentava el meu cap i el meu cos a mesura que s'anava acostant el moment en què se sabés la veritat era molt gran. Patia perquè els nois i noies estaven creant una cosa molt bonica però que tenia de base una gran mentida, i la sensació de "ai, ai, ai... no se'n pot anar tot a la merda" era enorme. Quina llàstima que no hi hagi més ressò de la pel·lícula, absolutament recomanada per a tots els instituts del món.