PER TINTÍN FINS ALLÀ

Acabem la trilogia de la meva curta estada a la capital del regne veí fent un comentari sobre l'exposició d'Hergè que m'hi va portar. I és que tot va començar amb aquesta expo. Vaig saber que es feia, vaig veure algunes imatges i vaig buscar si es faria a Barcelona, amb resultat negatiu. Pensava que seria interessant anar-la a veure, però la veritat, no sabia ni com encaixar-ho en el calendari, ni evidentment, si valia la pena anar a Madrit per això. Va ser el correu del Barça dient que s'organitzaven autocars per anar a veure el partit del femení al Wanda, que em vaig dir que si lligava els dos esdeveniments, el viatge tenia més sentit.

Així que aquell matí fred vaig estar al voltant d'una hora i mitja immers en aquella exposició sobre el mític autor belga, Hergè. Allà vaig veure coses que ja sabia, i en vaig descobrir d'altres que desconeixia. Dibuixos originals; portades en moltes llengües (fins a 300 portades... sabeu quantes en català? ZERO. f--k Spain); el vídeo d'una entrevista on apareixia dibuixant la cara d'en Tintín i en Milú (brutal); maquetes espectaculars; detalls d'algunes de les seves obres que només són aptes per tintinòfils, com el missatge trencat de L'illa Negra...

Va ser força interessant. He de reconèixer quela part més centrada en Hergè sense Tintín, se'm va fer més avorrida, deixant clar que el què a mi m'agrada és el reporter belga més que no pas l'autor. Potser m'equivoco, però entre el què se sap, el què es creu, i algunes de les afirmacions que apareixen, em fa pensar que realment, era un personatge un pèl misogin i racista, tot i que ho volgués anar maquillant. Qui sap, potser no ho era, però les evidències no l'ajuden massa.

També tenen el seu espai en Jo, la Zette i en Jocko. Cinc novel·les il·lustrades d'aquests personatges que a mi, en la meva infantesa, em van encantar, i sempre vaig trobar a faltar més aventures. Apart de que fan bo el lema de "Allò bo, si és breu, dues vegades bo", Hergè comenta que aquests personatges van ser un encàrrec manat per fer històries més familiars, amb una família normal, no com Tintín, que és un noi sol, sense lligams de cap tipus, lliure. I justament, la llibertat que té Tintín per fer el què vulgui per on vulgui, és el què volia fer l'autor, i per aquest motiu, renegava d'aquests infants i el seu mico, els detestava. Quina llàstima. Quin personatge... potser sí que era una mica... no sé...