LA LLUITA A L'EXILI

Vaig començar el 2021, l'any passat, amb la lectura del relat del President Puigdemont dels dies previs i posteriors a l'1 d'octubre. El "M'explico" em va deixar en xoc, no perquè el què hi explica no ho sabés, sinó per la constatació una vegada i una altra de com és de difícil confiar en la classe política i com en són de falsos molts dels actors i actrius del panorama independentista.

Casualitats de la vida, aquest 2022 començo amb la lectura de la continuació d'aquest llibre que va quedar dins el top-cinc de l'any passat. "La lluita a l'exili" explica, en forma de dietari de nou, gràcies a en Xevi Xirgo, els die posteriors als fets del primer exemplar, arribant fins el febrer-març de 2020, just abans que esclatés a casa nostra la pandèmia de la covid. En aquestes pàgines hi trobarem el record de la seva detenció a Alemanya, les anades i vingudes per les euro-ordres, el judici i sentència dels presos i preses polítiques, els seus viatges, xerrades, debats i conferències a diversos punts de la geografia europea, i les eleccions al Parlament europeu que el permeten ser parlamentari. També hi trobem reflexions sobre la seva situació a l'exili, l'enyor de la família i, un cop més les desavinences amb altres representants de l'independentisme.

I aquí és on tenim la teca política de l'assumpte. En el fons, aquest llibre, com l'anterior, vol deixar constància dels fets ocorreguts en l'època més moguda per Catalunya des del 1714. I per tant, s'ha de llegir en aquesta clau. Testimonis de tot el què va passar més dins que fora dels despatxos i les sales de reunions. Un cop més, llegir com no arribaren a cap acord d'unitat, que és el què demanava la gent al carrer, és frustrant. Torna a faltar una mica d'estopa cap a casa seva, cap a Junts. Reparteix bé cap als altres sectors, i una mica cap al seu. Crec que amb uns quants autoretrets més, quedaria més equilibrat. Però ell mateix comenta al final que d'error n'ha comés molts, i el del 10 d'octubre és un de clar, però que no cal estar autoflagelant-se perquè també això no fa avançar. Però clar, cap als altres va disparant igualment. La qüestió torna a ser la mateixa. realment ERC i CUP en la seva mesura han estat tan incapaços de veure les necessitats del país en aquell moment. Tant han posat per davant el seu partit que el país? Caram, és que realment, el què es veu en la realitat és això, i l'únic que fa aquest llibre és confirmar-ho.

ERC ha renunciat al país pel partit. Si ho ha fet conscientment, això només té un nom i comença per trai. I si ho ha fet inconscientment, pensant que Ecspanya pot dialogar, que es pot eixamplar la base, doncs realment demostren que són imbècils, i tots els que s'ho creu també. Ecspanya no negociarà mai. Van fer el què van fer el 17A, seuran a parlar d'independència. Va home va! Confrontació, confrontació i confrontació. lluita, lluita i lluita. Urquinaona, Urquinaona i Urquinaona. No sé si a l'hora de la veritat, si tinguessin la paella pel mànec, els de la Junts tirarien pel dret i farien el què cal, o també s'acollonarien i voldrien dialogar. L'única manera de saber-ho és fer que l'independentisme continuï encapçalant el país, i que la gent estigui disposada a ocupar els carrers sense marxar.

Llibres com aquests són necessaris per no oblidar el què hem aconseguit, que encara tot és possible i que a les portes del 5è aniversari del primer d'octubre, ens hem de preguntar fins quan volem aguantar. I si cal fer fora botiflers, es fan fora. I si no ho són, que ho demostrin.