El març d'aquell any es va produir un terratrèmol dels forts que va provocar un tsunami. La central nuclear de Fukushima estava al costa del mar (molt encertat, #etfelicitofill), i l'entrada de l'aigua del mar va provocar un seguit d'accidents que e va convertir en un desastre. Per sort, no va arribar a petar com Txernobyl, però poc li va faltar.
La pel·lícula, japonesa (només faltaria que els ianquis la fessin ells), posen en coneixement com va anar tot. I encara que segur que hi ha moltes coses que no saben (pel gran públic), déu n'hi do com surten retratats el govern japonès i els que lideren la gestió de la catàstrofe. Apart de veure com va anar tot plegat, i les accions d'urgència que feien els treballadors de la central, el més destacat de la pel·lícula són els enfrontaments entre el cap de la central i els del consell de seguretat reunits a Tokyo, i fins i tot amb el primer ministre nipó. Les amenaces, insults, retrets entre ells són forts però mesurats (es nota que són més educats fins i tot en això). Però és que realment, una vegada i una altra, en situacions de crisi es veu realment la incompetència de la gent que teòricament governa el país, sigui quin sigui.
Els moments de tensió estan ben filmats. Quan els toca acceptar que van a morir, i que han de fer segons quines gestes per evitar la catàstrofe, es reflecteix en les cares i els silencis aquells moments. Com s'autoanomenen esquadró suïcida perquè van directes a la mort, i tot i això, com ho accepten. Com decideixen per ordre d'edat qui ha de morir i qui no... Bona pel·lícula.
I un bon retrat de la societat japonesa. La seva manera de saludar-se, acotant el cap i com demanen disculpes... Realment, es noten les cultures diferents que som, i sense voler posar cap per davant de l'altra, és evident que cada una té coses bones i dolentes, però en educació, no els guanya ningú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada