10 DIES INACABABLES (CONFINATS XIII)

D'aquí poc més d'una setmana, l'1 de juny, faria un any exacta de la darrera entrada de la sèrie CONFINATS. Aquell dia, escrivia el dotzè article sota aquest nom, que recollia les sensacions d'aquells llarg mesos de tancament a les cases i l'aïllament individual que vaig haver de protagonitzar. Després d'allò, hi ha hagut altres escrits sobre el tema, però ja no estaven dins el confinament sinó que ja estaven en una altra etapa. Ara recupero aquella sèrie per fer un tretzè lliurament de la sèrie, aprofitant que justament avui acabo un nou confinament particular, com ja vaig comenta que iniciava a l'entrada CAP A CASA. Fent-ho ben fet, aquell hauria d'haver estat el tretzè capítol i aquets que ara ens ocupa el catorzè. Però això és igual.

La qüestió és que s'han acabat els deu dies de confinament preventiu degut a un contacte estret. Han estat només deu dies, i s'ha de dir que no ha estat tampoc un confinament tan dur com el de l'abril de 2020, ja que la resta de la casa seguia la seva vida normal, de manera que podia sortir de l'habitació i moure'm, amb una neteja a consciència abans del seu retorn. També ha influït que el món ha seguit girant a la seva velocitat i que evidentment, sóc negatiu, però els deu dies s'han fet llargs, molt llargs. 

N'hi ha hagut quatre que han format part del què anomeno "Escola a casa". Ha estat un ritme de feina molt bèstia, la veritat, un continu adaptar tasques per fer-les a casa, connexions d'una hora tres vegades al dia, seguiment de les feines, resoldre dubtes... sense descans. Encara que estigués a casa, el ritme ha estat estressant. A l'escola, et mous amunt i avall, no estàs normalment més de 15 minuts en una cadira. En canvi aquí, són 4 hores seguides davant de l'ordinador. Déu n'hi do, la veritat. Però estic satisfet de l'atenció que s'ha ofert. 

La musculatura se n'ha ressentit, i les ganes de tornar a sortir al carrer es van multiplicant a mesura que van passant els dies.

I algú preguntarà: Però a veure, si ets negatiu, i et trobes bé, per què no surts? Una mica de vida normal no pot fer mal a ningú... " Però sabeu què passa? Que em poden dir moltes coses, però incoherent, no ho suportaria. Si Salut t'indica aquestes normes, les he de complir, m'agradi o no. I és cert que els canvis constants de criteris dels gestors covid no fan que justament es pugui tenir massa confiança en què diguin el correcte. Però jo ho he de seguir. No sortir, mascareta, higiene, blablabla... Imagineu-vos si dins d'aquest confinament, hagués anat al partit del femení el dimecres, o al teatre el divendres... i que algú em veiés. Amb quina cara puc jo després demanar res a ningú. No podria. I com deia, no suportaria que em diguessin que dic una cosa i en faig una altra. Això no.

Així que avui surto, i amb ganes. I evidentment, tot i que ja es puguin fer cada vegada més coses, veure segons quines imatges, veure persones que passen de tot o que simplement no van amb cura, em produeix una ràbia que em menja el cor. Ho detesto. Perquè per més que es pugui fer, es pot anar amb compte, i qui no ho fa, a mi m'indigna. Perquè jo ho estic complint tot. Quatre migdies que he estat en un bar i poca cosa més. I al final, soc jo qui m'estic deu dies tancats. Doncs què voleu que us digui... no em sembla just. Que confinin a tothom que fa res que no toqui sense mascareta. I no deu dies, sinó deu mesos.