Així, finalment, em vaig dir: "Vinga, va", i la vaig veure l'última nit d'aïllament. I bé, la veritat és que força bé. Suposo que com que no anava amb expectatives massa altes, la valoració final és força positiva. La recreació dels animal és perfecta en tots i cada un dels detalls, aquí s'han deixat els quartos segur. Evidentment, xoca un mica (molt) veure animals reals, i sentir-los parlar. Però ho acabes interioritzant. El què veiem no és tan la història d'un noi a la selva, sinó la història d'una cacera. La persecució d'un tigre vers la seva presa humana. I al voltant d'aquest fet, es van desenvolupant totes les seqüències. Tot té un inici i es dirigeix cap a la seva resolució final, a la trobada entre els dos grans depredadors, el tigre i l'home.
El però més gran que se li pot posar a la pel·lícula és un moment musical. Els han reduït a dos, perquè de seguida notes que la peli té un aire més seriós, més centrat en la trama que en les tonteries per fer riure. I així com la mítica "Busca el més vital" queda molt ben conjuntada, en un moment de relax, i gairebé es converteix en una anècdota, no passa el mateix en la cançó dels micos. Fins i tot, destrossa la pel·lícula en aquell moment. Ens trobem davant d'un rei dels micos molt autoritari i antipàtic, creant-se una tensió brutal, i de cop es posa a cantar Shu-bi-bi-du. Queda fatal. És un nyap increïble. Sense aquesta errada, la pel·lícula seria molt interessant i donaria peu a bons debats sobre uns quants temes. Però la cançó aquella allà al mig, ho fa petar tot.
Però bé, deixem-la estar i concretem dient que finalment va ser una bona tria per acabar el confinament, amb uns moments molt interessants i sobretot, és clar, molts efectes tècnics que la fan força creïble (si no fos per la parla, com havia di abans). Però bé. Dins el què porto aquest any en el tema cinema, no em puc queixar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada