CAMPIONES

Va ser increïble! Per fi es van aliar la sort amb el joc i l'encert per aconseguir la primera Copa d'Europa del Barça femení. En Lluís Cortés deia que fa dos anys van anar a la final a viure l'experiència, i ara hi anaven per guanyar-la. Tots érem conscients de les possibilitats reals de victòria, però davant teníem un Chelsea amb tres davanteres de renom mundial, i una portera estil Paños, a qui només havien fet 5 gols a la lliga. I era un equip anglès (l'única derrota d'aquesta temporada va ser amb el City) I els nervis podien aparèixer. I.. i.. i...

I al minut de joc ja guanyàvem 0 a 1. I als 14 minuts, zero a dos. I als vint, 0 a 3. I abans d'arribar al descans, 0 a 4. És que la contundència de la primera part va fer que els nervis no fessin acte de presència. Que visquéssim amb una calma bestial el segon temps, descomptant els minuts que faltaven per alçar la copa. Sí, al final va ser sense èpica i sense taquicàrdies. Però el resultat és el què és, campiones d'Europa.

Com deia, la sort va ser decisiva. El primer gol quan encara no havien passat 60 segons va ser un rebot en pròpia porta, però no podem oblidar que just abans, la Lieke va fer una jugada espectacular que va acabar amb un xut al travesser. I sí, la sort també ens va acompanyar quan van xiular penal sobre Jenni que va significar el segon gol, el d'Alèxia. Si hagués estat a Ecspanya, no l'haguessin xiulat. El tercer i el quart ja van ser gols estil Barça, de l'Aitana, MVP del partit i de Graham, acabant una altra jugada estratosfèrica de Martens.

Quan vaig veure els crits d'Alèxia quan celebraven el quart gol, dient que estaven fent història i que
havien de seguir lluitant, allà vaig veure el què ha fet d'aquest equip el millor d'Europa, per sobre ja per fi, del "trio maravilla" de Lió, PSG i Wolfsburg. Se'ls ha acabat la festa, a aquests tres.

Les cares d'alegria, les llàgrimes de l'emoció al final del partit eren veritables joies gràfiques que expressaven la lluita de tants mesos o de tant anys per donar al futbol femení aquest premi que feia falta. Gran Sandra, deixant la porteria a zero. Grans a la defensa, incommensurable Mapi, però també Patri, deixant el mig del camp per la baixa d'Andrea. Leila i Marta, pujant i baixant. Melanie, premiada pels seus 17 anys al Barça. Hamraoui, fent per fi el què se li havia demanat sempre, manar al mig del camp i assegurar el darrere en els grans partits. Alèxia the best. Aitana una joia. Jenni, Mariona, Oshoala, Crnogorcevic, Vicki (gran discurs pensant en les que hi havia al darrere i sobretot en el futur de les nenes que volen jugar a futbol i ara per fi tenen les seves ídols). Martens, culminant la millor temporada des de que va arribar al Barça, i jugant els seus millors parits quan Graham ja no pot més de tantes i tantes grans jugades ha fet per ser una de les tres millors jugadores actuals d'Europa. I les que no van jugar però estan allà empenyent cada dia, Jana, Laia, Bruna, Cata, Gemma, Andrea. I la gran feina de Lluís Cortés i el seu equip tècnic.

Molt gran, ha estat molt gran. I en volem més. No podeu ni imaginar quina ràbia em fa no poder ser a l'estadi aquest dimecres quan ensenyin la Copa. Maleït confinament! 5 anys seguint-les i ara em quedo a casa. Però bé, com que en vindran més, ja hi aniré més endavant. Ara, a seguir gaudint d'aquest equip que es mereix tots els elogis del món. I que per fi, es vagi posant l'esport femení a l'alçada dels paparres dels homes.