CONCERT PER FI

Si no tenim en compte els concerts de gospel, si ens fixem només en el què podríem anomenar "concerts d'estar dret, cridar i cantar", feia més de cinc anys que no anava a cap. Entre que els que m'agraden prou per anar-hi no venen mai a Barcelona, que quan n'hi ha hagut algun ha estat impossible anar-hi, i evidentment, la pandèmia dels..., he hagut d'esperar tot aquest temps. 

Justament, fa cosa de tres anys, vaig estar a punt d'anar a un concert del mateix grup, Sense Sal, ja que venien a la Festa Major de Gràcia. Ho teníem tot lligat per anar-hi, però un xàfec d'agost aquella tarda va inutilitzar els equips de so i van anular el concert. Murphy és viu i entre nosaltres.

Vaig haver d'anar fins a Torroella de Montgrí, fent encaixar diverses peces d'un trencaclosques per aconseguir-ho, i tot complint les mesures anti-covid, em vaig disposar a viure per fi un concert de nou. Però abans d'entrar a comentar la part musical, que ja avanço va ser genial, tal com esperava, cal parlar del tema covid. Sí, vaig anar a un concert, la cultura és segura i blablabla... Però què voleu que us digui, per viure un concert d'aquestes característiques en aquestes condicions, no sé si paga la pena. A veure, vaig gaudir molt, però assegut, amb mascareta, amb por a aixecar-me per si venien els encarregats a dir-me que havia de seure, mentre els cantants ens anaven dient "amunt, amunt..." En aquest aspecte, hi havia força desconeixement de què es podia fer i què no. En aquest sentit, tot va ser molt estrany, i el mateix grup que que va quedar força desil·lusionat en veure que el públic no responia com calia. He de dir que em vaig aixecar molt poc, però és que clar, em feia vergonya ja que érem quatre els que ho intentàvem. Enyoro els concerts com abans, la veritat, i potser quan torni a anar a algun serà ja perquè són les condicions de tota la vida.

I de Sense sal, què es pot dir. Un grup encara poc reconegut a nivell nacional, però que va augmentant els seus seguidors de mica en mica. Hi vaig arribar de casualitat un dia veient un versió d'un tema que van reformular com a "Travessarem muntanyes", un tema per reivindicar la dona, i a partir d'aquí vaig anar descobrint els seus temes. Un d'ells, "Tinc un nou pla", va ser l'himne d'un dels meus grups de l'escola, els víkings. La seva música, fresca i animada és alegre i combina molt bé diverses cançons fins a aconseguir escoltar-los i produir bon rotllo en l'ambient. En el concert no van decebre gens. així com ells deurien acabar un pèl decebuts per la reacció del públic, ells van estar a l'alçada tot i la poca interacció. Segurament amb un públic més receptiu, hauria estat molt millor perquè ells encara haurien crescut més. Però tot i així, les cançons van sonar molt bé, i els grans temes van ser impactants. Tinc moltes ganes d'anar a un concert seu però amb les condicions de "com abans", justament el títol de la seva última cançó. Esperem que no hagi d'esperar cinc anys més.

L'anècdota del dia se l'emporta el fet que va tenir lloc quan vam anar un moment a la Fonda on passàvem la nit, abans d'anar a sopar, i descobrim justament sopant, a tot l'equip de Sense sal, músics, tècnics i staff. Va ser molt graciós i divertit. Si no haguessin estat sopant, potser hauria gosat demanar alguna imatge amb ells...