No soc especialment esportista i cada quatre anys, amb la cita olímpica, sense seguir cap disciplina en concret, ho vaig mirant de reüll per curiositat més que no pas interès. Aquest cop, però, sí que he estat especialment implicat en el seguiment de la competició de futbol... femení. I és que així com la variant masculina juga amb esportistes menors de 23 anys (només poden incloure no sé si 3 o 5 majors d'aquesta edat, d'aquí veure Dani Alves als seus 38 anys), les seleccions femenines competeixen amb tot el seu potencial al capdavant.
Això ens ha permès viure com un "segon mundial en miniatura (ja que només hi havia 12 equips), on destacaven l'Holanda de Martens i Miededma, l'Anglaterra de White i Bronze, la Suècia d'Asllani i Rolfo, el Canadà de Beckie i Fleming, l'Austràlia de Kerr, el Brasil de Marta i Andressa, i les súperpoderoses dels USA amb Morgan, Rapinoe, Lavelle i la resta d'estrelels que van arrasar en el passat mundial. Motius doncs de sobres, per seguir la competició.
Potser els USA van anar de sobrades, fent moltes rotacions, i això va provocar que perdessin a la fase de grups el seu primer partit després de 40 seguits guanyant. I a les semifinals, van ser superades per penals per la sorprenent Canadà, que es va proclamar campiona olímpica a la final. Ja es van classificar per les semifinals també pels penals, quan Rapinoe va rebentar la xarxa al llençar el penal decisiu. Era només quan jugava la Megan, que els USA jugaven com se les va reconèixer.
Les que van perdre en aquest partit per arribar a les semifinals davant USA va ser Holanda, que era la gran favorita veient com ho feien les ianquis. En els tres partits del grup, va fer 21 GOLS!!!! Però els va tocar els Estats Units i no es van creure que eren millors. Van fer un partit horrorós i van acabar fora. La desgràcia va ser per la nostra Lieke, que quan faltaven deu minuts, va fallar un penal decisiu que les hauria estalviat la pròrroga i els penals.
Eliminada Holanda, tots els ulls estaven en Suècia, la següent favorita, que no va perdre cap partit fins la final (pels penals). Tampoc van lluitar com calia, pensant que guanyarien sense esforçar-se massa, i ho van acabar pagant. Vam poder veure Rolfo poques setmanes abans de veure-la vestida de blaugrana. I així, Canadà s'ha guanyat contra pronòstic la medalla d'or, demostrant un cop més que els partits s'han de jugar, que mai es guanya només pel nom i sense baixar de l'autobús, que la sort també hi té a veure. I aquestes coses són les que fan gran aquest esport.
El futbol masculí, l'únic al·licient que tenia per a mi, era que els espanyols no guanyessin, i gairebé m'ho empasso amb patates. Per sort, un gol a la pròrroga de Malcolm (el millor que ha fet en sa vida aquest exculé), ha fet campiona Brasil i ha deixat Ecspanya amb la plata. I apa, demà Gamper i la setmana que ve comença la lliga masculina (la femenina ens hem d'esperar fins el setembre). Tot i que les notícies arribaren pels despatxos i no pas pels estadis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada