dilluns, 28 de gener del 2019

JOSEPH AGAIN

Fa gairebé dotze anys (DOTZE!!!) vaig escriure una entrada en aquest blog sobre un musical, Joseph and the amazing technicolor dreamcoat.
Apart de recordar-ho com un fet llunyà en el temps (es tracta de la novena entrada de la història del blog... ara en portem gairebé 850), explico que en aquelles línies comentava la meva relació amb el musical. Com el vaig conèixer, on l'havia sentit, on vaig anar a veure'l...) I com són les coses, aquest passat diumenge vaig tornar al mateix teatre de fa dotze anys perquè la tornaven a fer. I clar, com no pot ser d'una altra manera, vam agafar el cotxe i cap a Sabadell a omplir-me per quarta vegada del directe d'aquest espectacle. Cal dir que enmig d'aquestes dues vegades sabadellenques, n'hi ha hagut una de gracienca, quan fa tres anys la van representar al Cercle de Gràcia, amb coneguts entre els seus participants.
No hi ha massa novetats al respecte. Bé , una sí. En aquesta darrera versió, hi han afegit una nova cançó just després del rock del faraó. A hores d'ara desconec si és un afegit que també ha fet en Lloyd Webber al seu espectacle, o si és una llicència de la posada en escena de la gent del Teatre del Sol. El número en sí, ni fred ni calor, la veritat. No em va desagradar, tot i la sorpresa del moment, i clar, no sé si calia o no. Potser no. Però és igual. La qüestió és que l'essència d'aquest musical tan especial continua viva. Alegre, animat, divertit, trepidant, i amb algunes de les cançons més ben composades de la història dels musicals. És curiós, perquè clar, no té la fama de les altres obres mestres (Cats, El fantasma de l'òpera, Els miserables...) però no se li pot negar la frescor i que segur que en molts casos, és el musical per on comencen les aficions de molta gent (jo el primer). Amb Joseph, es trenca el mite dels musicals avorrits i fan que la gent s'ho passi pipa, i a partir d'aquest, en vulguin més. I segur que molts altres han decidit dedicar-se professionalment a les arts després de veure o participar en un Joseph.
Pel què fa estrictament a l'obra d'aquest any, tot súper bé, però potser és la més fluixeta de les quatre que he vist. Hi ha qui ho fa molt bé, però li falta força en alguns dels personatges que canten sols. La narradora compleix a la perfecció. En Joseph comença tímid però va millorant fins que a partir del "Close every door" ja va llençat. Però la resta, algun se salva, però no acaben de tenir ganxo, sobretot en Jacob, que segurament és el més fluix de la representació. El cas del faraó, és complicat. Ho fa bé com a personatge, però no se l'entén gens a la cançó; és veritat que ja costa de normal, però en el seu cas, ho vaig trobar massa exagerat, no s'entenia res del somni. Després ell sol es munta la festa i ho fa molt bé. Els números grupals, amb molta força, com ha de ser: potents, amb gràcia, força... El millor del millor (més d'una llagrimeta va sortir).
Així que per molts anys pugui seguir gaudint d'aquesta música, i espero que no sigui la darrera vegada que vagi a un teatre a gaudir-la.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada