Era la Txell Bonet, la dona d'en Jordi Cuixart.
Ostres... Se'm va glaçar la sang i em vaig quedar una estona sense respirar. Alguns em van preguntar si li havia dit res. La resposta és que no, i per dos motius. El primer, perquè anant amb el fill, no li anava a dir res davant seu. I segon, perquè de vegades tampoc cal dir res, i més si ets un desconegut. Ja porta prou càrrega a sobre com que tothom li vagi dient coses. Senzillament amb les mirades creuades, ja va saber que comptava amb mi.
Realment, quan et trobes en persona, cara a cara amb algú que està patint la repressió en primera persona, que sap el què és una injustícia, que segur que ha plorat pel seu marit, però que a la vegada ha de mostrar una fortalesa envejada per molta gent, les sensacions que et recorren són múltiples. Te n'adones que tot el què està passant és cert. Que aquesta dona i el seu fill fa més d'un any que no viuen amb el marit i pare. Que per veure'l de tant en tant han hagut de fer quilòmetres i quilòmetres durant molt temps. Són gent real, no són aquelles persones que surten per la tele. Són de veritat. I el què estan vivint és de veritat. Nosaltres sortim al carrer i cridem "Llibertat presos polítics". Després tornem a casa amb els nostres i a l'endemà sant tornem-hi a la feina o on sigui. Ella torna a casa i sap que no pot parlar amb la persona amb qui ha volgut compartir la vida.
La injustícia es transforma en un monstre enorme quan toques la realitat de la Txell i de tantes altres parelles i familiars de tots els presos i exiliats. Una abraçada ben forta per ells i molts ànims. Algun dia la seva vida tornarà a ser normal, i esperem que sigui en un país nou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada