TWOCAT

Sóc a Twocats pel Gospel des del novembre de 2016, és a dir, dos anys i dos mesos mal comptats. I en tot aquest temps, no hi he dedicat ni una entrada d'aquest blog. Sembla ser que les il·lusions d'un anonimat inexistent em feien frenar aquesta idea... Quina poca-soltada, no? La veritat és que no sé quin seria el motiu veritable, de debò. I no serà perquè sigui una cosa més en la meva llarga llista d'activitats, i menys ara que (això tampoc entenc el perquè, com m'ho faig) formo part de la junta de l'associació.
La meva elació amb aquest cor de gospel arrenca fa mooooollts anys, quan en un concert de Nadal organitzat per l'AMPA de l'escola, van venir a fer un concert. Entre els seus cantaires vaig trobar antics amics, i entre això, l'energia de la Sònia, la seva directora, que ens ho vam passar pipa (no s'ha vist millor concert de Nadal a l'escola) i que en el fons, m'encanta la música, doncs em vaig enamorar del grup. Fins i tot alguns mesos després els vam anar a sentir en un altre concert.
Però clar, estem parlant de principis dels anys 2000, absolutament implicat en castells i lleures. Impossible vincular-m'hi de cap manera.
Van anar passant els anys. El setembre de 2016 vaig decidir deixar el meu temps lliure en mans del no-res. Apart de l'escola, no tenia altra activitat a partir de les 17h que no fos bàsicament la convivència familiar. Vaig fer una aturada, un reset de molts anys dedicant temps a moltes activitats. Però va ser un miratge. Dos mesos després, vaig veure que necessitava alguna cosa, però no volia tornar a allà on venia. Era el moment. Em poso en contacte amb Twocats pel Gospel i em convoquen a una prova de veu. ostres! Una prova... doncs "apaga y vámonos". Però la vaig superar i vaig entrar aquell mateix mes a cantar. De les cares conegudes només es mantenien el pianista i director musical (dels temps de Foc Nou) i una mezzosoprano dels temps de Pineta. Però la marxa encara hi era. I l'estil diferent, especial i delicat de la seva directora es mantenia.
I dos anys després, segueixo anant-hi cada dimarts. Hi trobo un moment de kitkat brutal. S'obliden totes les penes i problemes del dia a dia (i ho dic de veritat!). És una desconnexió del món en el què vivim i que et dediques a tu una estona, per tal de, quan arriba un concert, dedicar-ho al públic que ens ve a veure.
Ara obro una nova etapa en el cor, amb més responsabilitat, i suposo que ho donaré tot, com sempre. Hi ha projectes a la vista molt interessants, i la veritat és que segueixo amb moltes ganes tot el què fem. Aquest dissabte vam fer un concert tradicional per les festes del barri de Sant Antoni. Va ser molt guai, potser del que he gaudit més i espero que cada concert sigui millor que l'anterior!