PIC DE L'ÀLIGA

L'objectiu de fer excursions, encara que lluny de la seva constància més desitjada, no defalleix, i dos anys després del Portarró d'Espot, ens enfrontàvem de nou a l'alta muntanya. Vaig pujar a Núria sense saber si faria una cosa o una altra, però ´s evident que l'ombra del Puigmal era grossa i atractiva, excepte pels dubtes que hi havia en la meva forma física.

Així, primer de tot calia pujar fins a Núria, i d'allí, a l'alberg del Pic de l'Àliga, on passaria la nit a l'espera de l'excursió de l'endemà. Els horaris de pujada van fer que després de dinar, fins que no pogués fer el check-in, tenia una mica més de dues hores, així que vaig inspeccionar la zona i endinsar-me en un dels camins que surten de l'alberg. Al final, resulta que el camí portava al pic de l'àliga (d'aquí el nom de l'allotjament en qüestió). En més o menys una horeta feia el cim, tot i que encara tinc dubtes de que allà on vaig arribar fos realment el pic en qüestió. Les indicacions no són nombroses, i al cim no hi havia cap indicació, un simple pal de ferro. Pel maps, semblava que no hi era del tot, i llavors vaig veure que poc més enllà hi havia un altre turó. Quan hi vaig arribar, el maps deia que era el pic de la pala, així que vaig decidir unilateralment, que el cim anterior era el de l'àliga. A les fotos surt una creu, però potser aquella barra de ferro era tot el què en queda.

Durant tot el trajecte i l'estona als dos cims vaig estar acompanyat d'una boira brutal. Des de les valls anava pujant contínuament boira i més boira. Com que bufava molt vent, anava venint i marxant, venint i marxant. És evident que quan arribava, la sensació era impressionant, i quan desapareixia, eren les vistes, les que eren impressionants. Des d'allà dalt es veia tot el voltant de Núria, i el santuari petitet, allà baix. A la tronada vaig mirar d'acostar-me a una marmota, i déu n'hi do com de prop que hi vaig arribar, però es va amagar i fins que no marxés, ella no sortiria del seu cau.

Va ser en definitiva un bon entrenament i decisiu per decidir que l'endemà m'aixecaria ben d'hora ben d'hora per atacat el Puigmal. Les situacions viscudes requereixen que en parli en dues entrades, una per la pujada i una altra per la baixada.

Per altra banda, l'experiència de passar la nit a l'alberg, força estranya. La primera vegada, amb gent més jove amb qui no tenia ganes de parlar perquè ho havia de fer en anglès i, què voleu que us digui... em feia mandra. Són ells qui han d'esforçar.se a parlar català! Vaig aprofitar per llegir i fer sudokus mentre descansava per tal de preparar-me mentalment per l'excursió de l'endemà. El descans va ser també relatiu. A l'alberg hi havia un grup de joves (12-14 anys) que estaven de colònies de la Generalitat. Veure'ls a ells i els seus monitors i monitores em van portar molts records, i tots ells agradables. Em feia gràcia descobrir coses que no han canviat: els nois i noies incondicionals de tot el què es feia, el grupet de "xulins" que s'ho miren de reüll però celebren les victòries en el joc com ningú, els nois que venen de centres d'atenció de la Generalitat, els que volen passar desapercebuts... En el fons no han canviat tantes coses en el moment que deixen els mòbils a casa. L'època de les colònies seguirà sent del millor que he viscut mai.