RECORDS DE PRIMER

Com havia comentat a "Breu retorn", volia dedicar algunes entrades a la meva experiència a Blanquerna, l'escola de magisteri que em va permetre accedir a la meva feina actual.

Corria l'any 1991. El curs anterior havia començat física, però al mes de gener ho vaig deixar, entre moltes altres raons perquè ja veia que no volia fer allò, que hi havia una altra cosa que em cridava més. Aquell estiu, realitzant uns coma monitor uns campaments amb fills de treballadors de la Nissan, vaig notar que no m'havia equivocat en canviar una carrera per l'altra.

Així que arribo a Blanquerna, i de seguida descobreixo un món ple de barbies que volen ser mestres... "perquè m'agraden els nens". DIOS!!!! Aquesta és una de les fases més odioses per als que veiem en l'educació alguna cosa més que una guarderia. Però no ens enganyem. Segur que al setembre no era tan conscient d'això com ho sóc ara. Cerc que al llarg d'aquell primer any va ser quan vaig adonar-me que hi havia dues classes de mestres (encara que no sabés quina classe era jo).

No faré un llibre d'aquell any, sinó que només recordaré alguns dels fets més destacables.

Primer de tot, és clar, el grup amb qui vaig tenir la sort de congeniar: la Maria, el Rafel, la Virgínia, el Gerard, les dues Yolandes, la Lourdes... tots teniem una mateixa visió, o molt semblant i vam fer bones migues. Sort d'això.

Ho recordo tot molt fàcil, com una broma. Excepte pedagogia i psicologia, que hi havia força teoria per estudiar, la resta de classes eren poc més que un conjunt de dinàmiques amb poc aprofundiment. 

A matemàtiques, una mestra valenciana de l'escola del segle XVII ens torturava cada dia amb els seus mètodes propis de la Inquisició. Arribava a tancar la porta amb clau o perseguir alumnes pels passadissos!
A català, vam tenir una professora que no venia mai, i quan van posar un substitut definitiu, era un personatge estrambòtic, que ens feia cantar havaneres i ens posava matrícula d'honor si al final hi havia rom.
El mestre de psicologia era dels que més connectava amb els alumnes, però diguem que ara segur que seria sospitós per ser massa "proper", sobretot a les alumnes. Els seus comentaris de vegades anaven fora de to.
En definitiva, vam passar un curs de primer que poca dificultat vam trobar, i vam començar a posar en dubte que allà ensenyessin a futurs mestres. No enteníem de quina manera se'ns estava preparant per tenir una classe amb 25 nens i nenes al davant. Tots aquests dubtes ens van fer plantejar un curs de segon més reivindicatiu.
To be continued...