PUJA LA TEMPERATURA

Ritme frenètic. En només vuit dies, tres manifestacions. La primera de totes, ja prevista des de feia temps, en favor de l'escola catalana, i en contra de la repressió contra mestres. Malauradament, no va ser del tot unitària perquè sempre hi ha els típics tocanassos que ho van voler convertir en un clam anti concentrada. Tot i que no els va sortir, ja hi va haver els de la pell fina que no van voler assistir-hi. De vegades em penso qui és més imbècil.
Però quan la cosa va començar a descarrilar va ser divendres. La prèvia, l'intent fallit d'investidura d'en Jordi Turull el dijous. La veritat és que no deixava de ser un pegot. Fer-ho tenia tantes coses positives com negatives. Les imatges dels diputats que havien d'anar a Madrid l'endemà, acomiadant-se de tothom eren d'un impacte emocional molt bèstia. L'endemà començàvem el dia coneixent l'exili de la Marta Rovira. Els altres, a la tarda els empresonaven. Aquell vespre, primeres concentracions i mostres de rebuig. La veritat és que hi havia moltes ganes de deixar els clavells a casa, i els aldarulls van ser pocs però lògics.
La gran estava per venir. Diumenge, la policia alemanya deté el president i es comença a plantejar l'opció de l'extradició. Els alemanys, a punt de lliurar el president de Catalunya a la policia espanyola, igual com van fer l'any 1940 amb el president Companys. A la tarda, a Barcelona, dues manifestacions diferenciades. La multitudinària, amb desenes de milers de persones convocades en poc menys de dues hores (increïble), anava des de l'oficina de la Unió Europea fins el consolat alemany. Molta, molta gent. Molta, molta indignació. El resum és clar, la ciutadania diu "Ni un pas enrere". No s'entendria res que no fos seguir endavant, amb totes les conseqüències que això pot tenir. Si ara defallim, estem morts com a poble. Les altres concentracions, promogudes pels CDR, van acabar amb batalles campals. Ja sabem que hi havia infiltrats creant contenidors, provocant la policia, de manera que els mossos feien el què els havien manat (pegar catalans) i la gent autòctona s'encenia encara més per la ràbia. Res que no haguéssim vist abans, només que ara el fet que no hi hagi violència és molt important de cara a la contínua internacionalització del cas català.
Per part d'Espanya no n'esperem res que no sigui odi, mentides, i garrotades. El camí l'hem de fer nosaltres. Qui cregui que Espanya seurà a parlar per pròpia iniciativa és més il·lús que el que es pensa que un dia veurà vaques volant.
Què passarà a continuació? Tornarem a viure dies d'incertesa diària, de canvis sobtats en el guió. Nosaltres hem de seguir lluitant. Fi
ns el final.