I què era? Ni més ni menys que la fantasbulosa i intrèpida caminada de Gràcia-Montserrat.
La nit del dissabte vaig tenir la sort de completar l'excursió i arribar a Montserrat. Com que feia poc que l'havia fet (en vida plena), exercia de guia del grup, gent que en general no coneixia. Aquí caldria fer un apunt personal, i és que sort que la guia no era la Mariona, perquè enlloc d'arribar a Montserrat potser arribàvem a Zimbawe.
La segona nit, ja no arribo al final. Bàsicament perquè em desperto i em dic a mi mateix que prou de somiar amb això, que després m'aixeco cansat!
La qüestió és... potser són un senyal, aquests somnis repetitius? Ho he de tornar a intentar? Haurà crescut Castellbisbal?
Davant d'aquests dubtes, faig servir un argument definitiu: recordar el mal que em feien els peus una hora abans de deixar-ho a Olesa i durant tot el diumenge.
ei Carlingues!!!! t'estem trucant i no ens l'agafes!!! (el telèfon, bandarrrrra!)
ResponEliminaEscolta, que diumenge fem alguna cosa, però no sabem ben bé què, i et trucàvem per saber si us/t'hi vols/eu apuntar o si tens/iu alguna idea!
ho hem de tornar a provar, eh!! hem d'arribar a Montserrat!
ResponEliminaPensa que l'any que ve si arribes al monestir, potser tens el premi que no vas poder recollir aquest any! jeje =)
eiii!
ResponEliminaQ bo, jo no les tinc totes per tornar-hi, però a mesura que vagi oblidant tot el cansansi que vaig patir...potser m'animo...;)