Feia dies que em preguntava si hi ha alguna cosa pitjor que ser el gos d'un espanyol que va amb bicicleta. Doncs sí, hi ha una cosa pitjor: que aquest espanyol sigui dentista.
I és que el dimarts vaig posar el meu destí a les mans d'un espécimen d'aquests.
D'entrada em va sorprendre que a la porta de la consulta no hi hagi un rètol que posi "Dóna mitja volta o te'n penediràs!". Però armant-me de valor, vaig entrar-hi. El primer que vaig notar, va ser aquella bafarada típica de dentista que em fa agafar calfreds, esgarrifances... vaja, la "gallina de piel".
La segona cosa que vaig pensar és que almenys, la infermera podria ser una noia jove, maca, que animés el mal tràngol que havia de passar. Però res, "ni por asomo!"
La cosa no pintava massa bé. Agafo una revista de la sala d'espera. Déu meu, quines revistes! Només les deuen editar per a sales d'espera, perquè ningú les deu comprar. Igualment, els nervis em feien incapaç de llegir una sola línia.
I arriba el moment. Entro a la sala de tortura, sec a la cadira, em posen el pitet i començo a mirar tots els estris que tinc al davant. De seguida me n'adono que aquesta no ha estat una bona idea. Però ja no hi ha escapatòria. El dentista, amb aquells ulls de satisfacció, s'acostava cap a mi amb aquella agulla a la mà. Au! Ja és dins!
Ara toca esperar que s'adormi la zona de la boca en qüestió. No triga massa a començar la feina. El soroll del taladro que et comença a remenar el queixal és inimitable. No entraré en detalls.
A veure; mal, mal, no em va fer, però de la tensió acumulada del moment tenia tots els músculs garratibats.
Però quan va haver acabat, no era conscient de què el pitjor encara no havia arribat. El moment més horrorós va ser quan va dir: "Torna la setmana que ve!"
Carles, em sap greu dir-te que no em fas cap pena! Jo vaig estar 3 anys anat el dentista gairebé cada setmana, això sí que era orrorós, em portava una dentista grega que no sabia mai si em deia que "obrís" la boca o que "escopís"!
ResponEliminaALBA