RENOVEM LA CLÀSSICA

Cada estiu em passa el mateix, i més després d'haver estat al Pirineu de les valls d'Àneu: la intenció de poder fer de tant en tant, alguna caminada o excursió per dos motius. El primer, el plaer de fer-la de veure natura, de pujar el cim i gaudir; i el segon, no menys important, mantenir aquest cos flonjo una mica en forma. I cada estiu em dic que almenys u cop al mes, he de trobar el dia per poder-ho fer.
Al cap d'un any, em trono a repetir el repte, ja que no està assolit ni s'hi acosta. Així, un estiu més, trobo per això algun moment per fer alguna coseta, i per no perdre el costum, la caminada fins a Sant Cugat ha tornat. Aquesta vegada però diferent de les anteriors. Així com fins ara sempre començava des del Laberint d'Horta, aquest cop he fet l'excursió des de... casa mateix. Així, pujava fins el castell de Torre-Baró, i llavors anava tirant Collserola enllà fins agafar el camí que porta a Sant Cugat. Per una banda, hi ha l'avantatge de que com que ja estem prou amunt, el tros de pujada forta inicial és de deu minuts escassos. Però per altra banda, la distància fins arribar a l'alçada de Mundet és força més llarga, de menar que el temps de l'excursió augmenta i no té sentit comparar-ho amb les marques de l'any passat. Ara caldrà comparar-ho amb aquest nou recorregut.
Així, primer de tot vam fer l'excursió amb el MEC, tot recordant la què vam fer cinc anys abans! A un ritme tranquil, i parant per descansar, per dinar, etc, vam estar 4h i 15 minuts en total (sense les aturades deurien ser 3 hores i mitja, potser una mica menys). I ahir vaig decidir tornar-ho a fer, tot provant una possible drecera que vaig intuir però que amb el EC no em vaig atrevir a provar. El resultat és de dues hores des de casa fins Sant Cugat (sense comptar aturades; comptant-les van ser 2 hores i 20 minuts). Cal dir primer que el ritme va ser força alt gairebé tota l'estona; que es confirma que la distància és més llarga des de casa que des d'Horta; que la drecera és fantàstica, ja que vaig estalviar-me entre mitja hora i tres quarts segur; que fa molta calor; i que tard o d'hora voldré provar de superar aquesta marca de les dues hores. No sé quan serà, però segur que ho intento. Ara bé, hauré de tenir les cames una mica més fortes, perquè renoi amb les agulletes darrere els genolls!
Cal dir que ahir era dissabte d'agost i tot i trobar-me menys, encara hi ha força ciclistes pel camí. Es nota que els tarambanes han marxat de vacances, aquests eren més normals; no hi havia cap fitipaldi que necessités dels meus ànims a participar en cap curs a l'infern.