MARS JOAN

Anar al teatre no és anar al cinema. La feina diària dels actors, actrius i tota la gent que treballa darrere el teló és digna d'admiració, juntament amb el contacte directe amb el públic, etc. Però degut a tot el potencial humà que hi ha en joc cada tarda o nit, això fa que anar al teatre no sigui tan fàcil com anar al cinema. Si vas a veure una peli que al final no t'agrada o no et diu res, ets conscient que apart de perdre temps, has perdut entre 5 o 10 euros (i si vas amb més gent, ves multiplicat). Però clar, al teatre no és el mateix. Com no encertis l'obra, et pots gastar potser entre 30 i 40 euros per cap, de manera que quan et planteges anar al teatre, t'ho has de pensar bé. Però clar, fora dels grans espectacles als grans teatres, hi ha un circuit de sales mes petites, amb obres no tan espectaculars, que sovint passen desapercebudes.
I aquí és quan entra en joc Mars Joan, una obra que feien al Versus Teatre, i que va ser escollida gairebé a l'atzar per tal de tancar el mes de juliol. Un sisè sentit em deia que l'havíem de veure, i després d'haver-ho fet, crec que m'he de prendre més seriosament aquest sisè sentit i fer-li molt més cas del què li faig normalment.
Setanta minuts de riure i somriure, de sorpresa, de bones interpretacions, de desconnexió amb a realitat, de connexió amb algunes de les dèries dels personatges interpretats. Molt i molt bé. EM va encantar per la sorprenent barreja entre senzillesa i talent. Explica com un noi, cansat de no encaixar en el món, en la vida, s'apunta al programa que escull els 4 humans que aniran a viure al planeta Mart ("oju", que això és de veritat que ho estan fent a la vida real). Aquest noi, quan ho explica a la seva xicota i a una altra parella, destapa la caixa dels trons i dóna lloc a situacions, diàlegs graciosos i interessants, sense defugir tampoc el rerefons seriós que seria el de l'encaix d'un mateix en el món. Què hem vingut a fer, per què vivim, què quedarà de nosaltres un cop no hi som... Aquest noi està buscant alguna cosa on sentir-se realitzat, segurament el què vol tothom (o no), i ell ho troba marxant a Mart. Entre somriures, també hi ha debat filosòfic.
Les interpretacions, boníssimes, em van encantar com ho fan els quatre, però és veritat que el paper del Manel, "l'amic", té moments estel·lars gràcies als diàlegs que li han fet a mida. Pots tenir un bon text, però cal donar-li el to i la intencionalitat, i l'Isidre Montserrat ho clava.
Ara ja han acabat, però si hi tornen, sense dubte que ho recomanaré a tothom.