diferents cadenes de televisió. Algunes d'aquestes sèries són ja clàssics (Doraimon, Bob Esponja...), d'altres són "nous", entenent per nous dels últims cinc anys (Teen titans go, Somos osos, Casa de locos, Gumball, Ladybug...) i altres són clàssics però passats pels guionistes i dibuixants d'aquest segle (Mickey, Scooby Doo, Looney Tunes...).
Quina merda. Quina santa merda.
És molt decebedor l'estil i la qualitat d'aquestes sèries.
Per començar, la gran majoria repeteixen els rols masclistes de la nostra societat. Es burlen de les nenes, no són gens protagonistes... En gairebé totes les sèries les presenten pàmfiles, porugues, preocupades només per l'aspecte... Per exemple, a Loud house (Casa de locos), és una família amb deu filles i un fill. Doncs evidentment, el narrador, i el personatge a partir del qual passa tota l'acció, és sempre el nen. O la Ladybug. Algú dirà, mira és una superheroïna, aquí sí que prima la dona... Doncs bé, per resoldre els problemes, sempre necessita l'heroi masculí, el CatNoir, i la seva alter ego és una noia enamorada del guaperes de la classe. A la resta de sèries, les noies són secundàries, a no ser que anem a Disney Junior i ens trobem La princesa Sofia, la doctora Juguetes, Elena de Avalor o Vampirina. Llavors apaeixen els anti-Disney queixant-se de com les presenten. De debò? Curts de vista. I d'oïda, perquè per molt cursi que pugui semblar, almenys les posen al mateix nivell.
Continuem amb les relacions entre els personatges. En gairebé totes, el ser popular, o el fet de normalitzar el bullying és el pa de cada dia (o de cada capítol, més ben dit). Com es fiquen entre ells, com es tracten, com es menyspreen... no és res més que la font d'on beuen els nostres nens i que després interioritzen com a normal i reprodueixen ales escoles. Els progres diran que ja estic demonitzant a tele, i no és així, demonitzo aquestes sèries que sota l'aparença de fer riure i tenir entretingudes les criatures, els van donant valors erronis. Al final del capítol sempre s'arregla, sí, i es diu que allò no pot ser, però el nen ja ha vist la situació, i com en aquell moment feia gràcia.
El tracte als adults (en especial pares i mestres) és francament per plorar. Mireu els pares del Nobita (el pare sempre a la feina, la mare a casa sempre histèrica...) o qualsevol dels altres.
I el llenguatge és la traca final. Parlen ja no de manera col·loquial, sinó absolutament de manera vomitiva. Els "mola" serien genials si només fossin ells, però la quantitat de frases fetes que s'utilitzen per tal de porta els nens a la joventut abans d'hora és increïble. I sí, ho torno a dir, a les sèries i pelis Disney no passa. Tots els que hem crescut amb Disney no crec que siguem més panolis que els altres, o si més no, no ens ha passat res. tenim clar que les princeses no existeixen i ja està. Almenys hi ha respecte, delicadesa, bones intencions... coses que en les sèries de la resta de canals no trobarem. Segurament, aquests dibuixos nostrats han quedat desfassats avui en dia, però segur que es poden fer dibuixos nous o vels dignes. Les noves versions de Mickey, Looney Tunes o Scooby doo, cauen en el parany de convertir aquells dibuixos en un seguit de despropòsits que en nom de la modernitat han destrossat uns personatges. I els nens van empassant sense que siguem gens conscients.
I sí, si no agrada, sempre pots tancar la tele, i tant! Llavors passem del conflicte 1 al conflicte 2.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada