La balena (The whale) és una peli de "lluïment per a en Brendan Fraser. Poso lluïment entre cometes, perquè aquest actor ha passat un bon calvari psicològic per no saber gestionar la fama. Va tocar fons i se n'ha sortit. Podem dir que per la porta gran, ja que el paper en aquesta peli li va servir fins i tot per guanyar un òscar. La peli en sí està bé, prou interessant, un drama ben portat tot i que no aporti massa res. Però està bé, fa reflexionar en algun moment, ja que la interpretació d'un home de tants quilos no pot deixar indiferent a ningú.
La més recent ha estat Elemental, l'última de l'estudi Disney-Pixar. Fa gràcia, passes l'estona, però no té res més. Es tracta d'una història d'amor teòricament impossible, entre una noia de foc i un noi d'aigua (Elemental ve pels quatre elements: terra, aire, aigua i foc). Doncs sí, és una love story tipus Romeu i Julieta, dins d'un món imaginari. Es podria fer incidència en com veuen tots els elements als de foc, gairebé marginats pel perill que representen. Però no, és una peli de dibuixos força per petits, lluny de les més adultes. Tot i que sembla una d'elles, no aconsegueix el punt de maduresa que hem vist en altres (In and out coma exemple més evident).
I arribem al punt clau: El triangle de la tristesa. Un tràiler que presentava una peli diferent, d'aquestes independents però amb gràcia, i que estava també a les travesses dels òscars. Optava a pel·lícula, guió i direcció. Bé. És una paranoia força important. Paranoia que es pot veure, però paranoia al cap i a la fi. De fet, parlem clar, és gairebé una presa de pèl. Les pel·lícules que acaben així, no haurien d'existir. Veient-la, i pensant que estava nominada, em va fer pensar en la quarta pel·lícula, Tot a la vegada i a tots els llocs, la que va ser la gran guanyadora dels òscars d'aquest any. La vaig començar a veure, i en mitja hora es va quedar. La vaig aturar per algun motiu i mai he tingut cap necessitat de seguir-la. Era una paranoia encara més gran que l'anterior.
Tot plegat em fa preguntar una cosa. Com pot ser que pelis tan anades de l'olla acabin sent famoses, conegudes, importants, guanyadores de premis... i en canvi n'hi hagi altres que potser són molt millors però com que no tenen cap parí al darrere, queden en l'oblit. Qui decideix quina pel·lícula és bona i qui no? Crec que fins i tot en aquest tema ens estem deixant ser guiats (o manats) per interessos. Almenys veure pelis com aquestes em fa tenir més clar quines sí i quines no estaran al rànquing de l'any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada