CONFINATS V

No fa massa temps ens pensàvem que avui seria el primer dia de les vacances escolars de Setmana
Santa. Ahir hauríem lliurat informes, acomiadat dels alumnes i au, deu dies de descans abans d'encarar el tram darrer del curs.
I aquí ens trobem, tancats a casa des de fa tres setmanes, i amb la notícia que segurament l'estat d'alarma ja s'allarga fins el dia 26, i que evidentment, les escoles encara no obriran. Un altre dia dedicaré el "Confinats" a tot el tema escolar com ja vaig fer al capítol 3. Però ara parlarem de sensacions i emocions.
Per exemple, la d'impotència. Impotència perquè no pots fer massa cosa davant de tot el què està passant. Els metges intenten salvar el màxim de vides, i als laboratoris intenten trobar una vacuna que almenys ens vagi bé pel proper hivern. Però ja no es pot fer massa cosa més davant d'aquest fenomen. Llegia: "Tants avenços científics i tan moderns que ens creiem, i a l'hora de la veritat, davant la pandèmia el millor remei continua sent el mateix de sempre: la quarantena."
La sensació de resignació. Ara que estic tancat en una habitació creuant els dits per no haver-me contagiat, creuant els dits per no haver contagiat ningú, creuant els dits resant perquè no passi res de dolent als éssers estimats... i tan sols t'has de resignar a esperar, a deixar passar el temps. Per tant, també parlem de la por.
També comença a haver indignació. És molt sa, però arriba un moment que tots aquests moviments de:
- Ara tal dia farem un ball als balcons.
- Ara ensenyem que bé que estem en els nostres jardins fent esport confinat.
- Ara envieu els dibuixos dels nens a totes les webs, associacions... tothom demana el mateix.
- I el famós "Tot anirà bé" del qual ja vaig despotricar a l'anterior entrada. Per la gent que ha patit mort d'éssers estimats, que tenen familiars malalts, o potser han d'anar als hospitals cada dia a treballar en condicions precàries... aquest lema és poc encertat.
Deia un article: "Deixeu els nens en pau". Doncs als adults una mica també, no?
I enmig de tot aquest merder, qui ho hauria de dir, arribarem a l'entrada 1000 d'aquest blog. El què havia de ser una gran festa es convertirà en un aniversari més aigualit. Mirarem però de, almenys aquí, seguir mantenint flama encesa, per mirar de creure que al final, potser no anirà bé, però que acabi el millor possible.