EL MÓN PERDUT

La mala sort o mala coincidència ha fet que visqui aquest confinament amb totes les novel·les que havien caigut per Nadal ja llegides. Queda un d'educatiu i ja està. Però resulta que l'estiu passat vaig agafar en préstec alguns dels clàssics de la literatura. Primer va ser L'home invisible de Wells, després La fletxa negra d'Stevenson i ara ha estat el torn de "El món perdut" d'Arthur Conan Doyle. No era que em motivés especialment en aquests moments, però tampoc tenia res més a mà que semblés que m'enganxaria.
I suposo que és cosa d'aquelles de baixes expectatives, que dels tres clàssics és el que m'ha agradat més. Segueix tenint aquest vocabulari i manera d'escriure rococó de principis de segle, però va més de cara a barraca i aguanta bastant bé el ritme de la narració per ser una obra del 1912!
També vull destacar l'autor, ja que bàsicament és conegut per les aventures d'un dels detectius més famosos de la literatura, en Sherlock Holmes. I resulta que va escriure un fotimer de novel·les. Aquesta potser és de les conegudes, de les que s'han fet versions al cinema, a la televisió... i bé, d'on va beure la inspiració en Michael Crichton per posar el títol de la segona novel·la de la saga de Jurassic Park.
El libre ens explica l'aventura que corren 4 homes (dos científics, un militar i un periodista) en un indret amagat de l'Amazones on un dels científics (Challenger, que després protagonitzaria altres novel·les de Doyle), assegurés que hi vivien espècies de dinosaures que teòricament s'havien extingit. Tots quatre van cap a allà i fan grans descobriments tot combinant-ho amb aventures perilloses. Suposo que una de les fites de la història i que ha estat clau per mantenir-m'hi connectat és que a cada capítol passaven un grapat d'històries diferents que posaven els protagonistes en perill, un darrere l'altre.
La valoració doncs, dins del què cap, és prou satisfactòria.