ALADDIN

Fa molts anys van agafar un clàssic de Disney, 101 dàlmates, i en van fer una versió amb persones i gossos de veritat, amb la Glenn Close i el Jeff Daniels. Des de llavors, de tant en tant anaven caient noves versions humanitzades dels gran clàssics, fins arribar a la bogeria dels últims anys, en què s'han fet aquestes noves versions amb tots els diners i mitjans sobre la taula, amb les mateixes cançons que van aconseguir l'èxit. Per exemple, La Bella i la bèstia, Ventafocs, El llibre de la selva, El rei Lleó... Algunes han volgut allunyar-se de la versió Disney o donar-li un quart de volta (la transformació de La bella dorment en Malèfica), i les versions del gran Tim Burton d'Alícia i Dumbo. Aquest any, arriba el torn de Mulan, després del Rei Lleó i l'Aladdin de l'any passat.
És justament aquesta darrera la que ens ocupa. No vaig anar al cinema a veure-la, i no hauria pagat per veure-la, així que quan va aparèixer la possibilitat de veure-la gratuïtament, ho vaig fer. Resultat: que quina sort que no hi he gastat ni un duro. A veure, està bé, distreta i tal, però la veritat és que passa sense pena ni glòria, la veritat. En Will Smith fent de geni intenta recuperar la gràcia del de dibuixos (que amb la veu d'en Robin Williams tan furor va causar). Ho intenta i ja està, no ho acaba d'aconseguir. I les dos personatges principals, l'Aladdin i la princesa Yasmine, diguem que els dibuixos animats tenien més personalitat que ells dos. No és culpa seva, clar, senzillament que la cosa no ha quallat com hauria. La conclusió és que les girades de guió que han fet a Malèfica i Dumbo guanyen de carrer a les versions calcades dels clàssics.