UNA MICA DE DECÈNCIA

M'ho intento imaginar, però no puc... Per molts esforços que hi poso, no me'n surto. Miro de tancar els ulls i veure la realitat a l'inrevés, és a dir, una Diada de Catalunya com les d'abans, amb uns quants milers de persones reclamant la independència, i al cap d'un mes, un milió i mig de manifestants cridant a favor de la unió amb Espanya. Què faria si m'hi trobés? Crec que dues coses: la primera, desil·lusionar-me, enfadar-me amb el món per no poder aconseguir el somni; i la segona, acceptar que la majoria vol una cosa diferent a la meva.
Però no és així, sinó al contrari. Durant tres anys consecutius han sortit gairebé dos milions de catalans al carrer a reclamar un nou estat per a Catalunya. I avui, dia de la Hispanitat (que per cert, commemora l'inici d'un genocidi brutal a Amèrica... no sé, aquests espanyols tot ho arreglen igual, no?), els unionisten no han ni omplert la Plaça Catalunya. I què fan? Reconèixer la veritat? Dir amb el cap ben alt que de majoria silenciosa res, que són menys i ja està. Doncs no. En la línia habitual demostrada en escreix al llarg dels segles d'història, han de mentir, han de seguir mentint i creient-se les seves pròpies mentides. Què trist, la veritat, veure com s'ennueguen en la seva pròpia burla a la veritat. Em pregunto com és que encara hem de compartir estat amb aquesta gent... com és que no marxem d'una vegada... Ah, sí, és que s'ha de fer ben fet, és veritat... Però si us plau, fem-ho!!
Algunes de les perles del dia:
- Culpen l'home del temps de tv3 per dir que plouria... Però si cap d'ells mira Tv3!!!!
- Els seus arguments en contra de la independència són... bé... és que no són.
- La Camacho, aquella que només veu la palla a l'ull del veí i es queda tan ampla, fa un tuit amb la foto de la plaça Catalunya... llàstima que ha fet un zoom i no es veu la meitat buida...
I així cada dia... Marxem ja!