La temporada passada vaig poder gaudir de dos partits al Camp Nou. Un va ser la derrota amb el València. L'altre, l'empat amb l'Atlètic de Madrid que el va fer campió de lliga.Avui, he tornat, però independentment de voler trencar la ratxa negativa (cosa aconseguida després de la victòria per 5 a 1 a l'Espanyol), aquesta visita a l'estadi tenia un component emocional important; era el primer partit que el meu MEC anava a veure en directe. La sort d'obtenir tres carnets ha fet que no em gastés una porrada de quartos en un esdeveniment amb un resultat incert. L'experiència, podem dir que ha estat molt positiva. hi ha hagut 4 grans moments destacats:
- quan ha preguntat com és que no se sent el que diu qui juga i què fan (acostumat a la televisió)
- la seva cara d'al·lucinat quan tothom s'ha posat a crida reclamant un penal no pitat
- quan després del 3 a 1 s'ha posat a plorar desconsoladament perquè "estic preocupat per l'Espanyol"
- i quan, ja a punt d'acabar, pregunta "són els jugadors de veritat?"
FANTÀSTIC!
A banda d'això, està clar que el partit ha acabat bé (i no gràcies a l'inepte de l'àrbitre precisament). He de constatar que la Tribuna del Camp Nou segueix sent la Tribuna. Allà no crida ningú! I m'he esgarrifat quan als minuts 17'414, els crits d'independència han sonat, però allà on era jo, quatre gats cridant. ai, ai, ai... quanta feina per fer encara... Clar que no m'estranya... dues files més endavant, un xicot jove, d'uns 40 anys, amb una bandera espanyola de capa amb l'escut del Barça!! Quin mal d'ulls!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada