DECEPCIÓ

En vaig parlar a Polseres. Aquest any, estic seguint els capítols de la segona temporada de la sèrie Polseres vermelles. Així com a la primera temporada sabia de què anava, qui eren els personatges, però poca cosa més, aquest nou tram l'estic seguint. O més ben dit, l'estava seguint. I és que aquest dilluns em va decebre molt el desenllaç.
Crec que els guionistes han perdut una mica l'objectiu de la sèrie per dos motius: primer, deixar-la en mans del merxandatge més vulgar. Està molt bé, acostar la tragèdia del càncer infantil a la gent, parlar-ne, que no sigui tabú; però d'aquí a frivolitzar-ho, hi ha un bon tros. Ho explica molt bé la Tatiana Sisquella en un article a l'Ara del passat dissabte. És desconcertant veure gent pagant per posar-se una polsera vermella de la sèrie, quan els que tenen la polsera de veritat, pagarien per no dur-la.
I per altra banda, que la Cristina, el personatge que té anorèxia, superés el coma i reviscolés a l'últim sospir, va ser de sèrie xabacana i poc seriosa. Era un bon cop d'efecte la seva mort (no per la malaltia sinó per la ingesta de pastilles). Podia obrir un debat interessant sobre el tema. Però ara, no queda res. Més banalització de la problemàtica real.
Per últim, només desitjo que tots els pares que deixen que els seus fills menors de 10 anys mirin aquesta sèrie, quan s'acaba cada capítol en parlen del què han vist, perquè si no, tenim una nova mostra de com les modes guanyen totes les partides encara que siguin totalment poc apropiades.
A partir de dilluns que ve, a la nit, toca lectura.