.jpeg)
Segona consideració. Amb aquest títol, pensava que seria una distreta pel·lícula de planxa. I la veritat... com m'agrada descobrir pelis que comencen mirant-la mentre treballes i a mesura que avances, no només decideixes que no la pots veure a trossets, sinó que pares de planxar i t'asseus a gaudir-la. I això és el què m'ha passat.
Tercera consideració. No, no és cap obra mestra, no és cap meravella del setè art. Però tenint en compte que no tenia cap expectativa (aquest any ja en porto unes quantes d'aquest tipus), m'ha encantat.
Trobem un home ja gran, interpretat per en Tom Hanks, que et pot agradar més o menys, però actor convincent dels que més. Viu en una casa en un d'aquests carrers de ciutat d'USA que són totes iguals i només circulen els veïns. És molt tiquis-miquis, li agrada que les coses es facin com manen les directrius, i ho fa complir de manera diguem-ne... un pèl maleducada. De seguida descobrim que és així per la mort de la seva dona, fet que fa que ja no vulgui viure més. És una història d'amor. L'amor que tenia aquest home per la dona era grandiós, i com gestiona la pèrdua dona peu a la trama. Cal dir que sense els secundaris, aquesta peli no tindria res més. Però la família que lloga la casa del davant, amb la dona mexicana principalment, són detonants del canvi de l'Otto. Divertidíssima, emotiva i aquí sí, genialment doblada al castellà.
He rigut, somrigut i emocionat amb la pel·lícula. No sé, estic tendre, però la veritat és que m'ha arribat.
Darrera consideració. L'escena en què hi ha un accident i la gent, enlloc d'ajudar a l'accidentat que està a punt de morir, tots amb el mòbil a la mà per gravar. No hi ha futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada