LLAÇOS DE SANG

Crec que la primera frase que ha d'encetar aquesta entrada és la següent: "Pensa-t'ho dues vegades abans de comprar un altre llibre d'aquests autors". No és que em desagradin, i com a mostra, la colla de llibres que entre un i l'altre ja he llegit (sis, aquest és el setè). Però si veus quins han estat, en general n'opino bé però en tots hi he trobat algun inconvenient (o més d'un en algun més). Per tant, i donada la mandra que em feia agafar el llibre, com m'ha costat acabar-lo, són signes evident que si no hi ha cap canvi digne de destacar, i per molt bona pinta que faci la ressenya, m'hi hauré d'abstenir d'agafar-lo.

Llaços de sang ens retorna a una època força desconeguda per la gran majoria de catalans i catalanes: la guerra del francès dels principis del segle XIX. És una època poc coneguda ja que ja fa una bona pila d'anys que estem absorbits per Ecspanya, compartint ara sí força recorregut històric. El setge que va patir la ciutat de Girona durant tants mesos per part de les tropes napoleòniques era un bon incentiu per endinsar-me de nouen la història del país. La peculiaritat d'aquesta novel·la és que volien destacar el paper importantíssim que van tenir les dones en aquell setge. En cap cas estaven d'adornament, sinó que van formar companyies per tal de treballar ajudant els ferits, transportant munició i en força casos, estar a primera línia fins i tot amb les armes. En molts escrits d'aquella època posen el seu valor com a exemple pe a tothom. Així doncs, el llibre està molt bé per conèixer aquesta època fosca.

Ara vindrien els peròs: sí que hi ha un parell de dones que van apareixent contínuament en els capítols i que ens fan saber de les seves desventures (personatges però, inventats del tot, tipus Sal roja), però les pàgines van narrant el setge com està anant, convertint aquestes pàgines en una repetició constant d'esdeveniments. Estàs llegint cada vegada el mateix. Ara passa una cosa per aquí, una altra per allà, però són fets puntuals que trenquen la monotonia de la narració. En alguns moments el fet de destacar el paper de les dones frega el ridícul. Està posat reiteradament per fer-se veure, però en molts moments es viu ficat en calçador. Més valia centrar-se en dues o tres dones i anar narrant el què van viure sense voler fer veure que és un cant feminista mal traçat.

Després, hi ha el tema de la llengua. Sí, ja sé que els comandants eren ecspanyols, i que tot es feia en castellà. Però estar llegint tota l'estona en la llengua de Cervantes cada vegada que diuen aquests alguna cosa, per tal de semblar més real... no sé, en aquests moments, que no suporto com el castellà cada vegada ens ofega més, doncs la veritat, m'ha semblat repugnant. No crec que els llibres que tinguin l'acció a l'antiga Roma faci parlar el seus personatges en llatí. i no em sortiu amb què el llatí ja no el sabem, i que el castellà sí, perquè és la raó amb què tots els judes es defensen. Segur que l'autor i l'autora són bona gent, però a mi aquest tema m'ha carregat molt.

Per tot plegat, m'ha costat llegir-lo, sempre trobava excuses per fer una altra cosa. Però per altra banda, no hi he renunciat i l'he volgut acabar, perquè el coneixement sempre té lloc.