La història està basada en fets reals, va passar de veritat, i la noia que ho va viure està darrere el guió i la pel·lícula, fent-la el màxim de coherent i real amb el què va passar i va viure. No s'està de res. Es veu reflectit el seu descens als inferns i l'enfrontament a totes les seves pors al llarg de la gran caminada. Els continus flaixbacs emboliquen una mica massa. És evident que sense veure el què va passar abans, no es poden entendre els motius pels qual es posa a caminar, però hi ha moments en què 'anar amunt i avall en el temps és una mica carregós. Tot i això, la peli no deixa de ser interessant en cap moment, i més d'un cop empatitzes amb el dolor de la noia, la soledat o la indefensió.
En el meu cas, que m'agrada sortir a caminar (i sol de vegades), he entès molt, no pas pel seu passat sinó per com és de catàrtic fer una caminada en solitari. En algunes de les entrades d'aquest blog sobre aquestes excursions ja ho comento. Són moments d'introspecció que trobo molt necessaris, així que entenc perfectament què va moure a la protagonista a fer aquesta bestiesa. En el meu cas, jo faria alguna cosa més curta, més senzilla, i parant en hostals, no pas acampant, jajajajaja... Sigui com sigui, no descarto res, m'agradaria fer alguna caminada d'aquest estil però amb les característiques que deia. Són moments per un mateix de gran qualitat emocional.
La Reese fa un bon treball a la peli, i ja en van unes quantes on apareix aquesta actriu, que no em deixen indiferent, destacant per sobre de tot, Big little lies. Seguim doncs, amb el poques pelis però bones eleccions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada