LA CINTA VERMELLA

El cinquè llibre de l'any, a les portes d'una nova Diada de Sant Jordi, ha estat La cinta vermella, de Lucy Adlington. Ens transporta al lloc més fosc de la guerra més fosca, a Auschwitz. Alà hi arriba una noia jueva, que per sobreviure aconsegueix treballar a l'espai de costura del camp, un lloc on feien vestits per les dones dels oficials. Allà fa amistat amb una altra noia i s'explica la relació entre elles, amb es altres preses i les guàrdies, fins el moment de l'alliberament del camp.

Es veu que un espai com aquest va existir de veritat. Les presoneres treballaven per als seus botxins. Evidentment, això podia provoca i provocava una doble moral. Com podies fer vestits per als teus assassins i estar-ne orgullosa? Evidentment, si no ho feies, podies acabar morta, així que en un infern com era aquell, la supervivència passa per sobre dels ideals i el civisme, com anem veient que passa en algunes de les pàgines del llibre. Evidentment, també hi ha lloc per l'esperança i pels petits moments de respir que es podien donar abans de les pallisses que rebien. Ostres, és que a mi, llegir o veure qualsevol episodi d'aquests em regira l'estómac i m'apareix aquell odi visceral cap a qualsevol persona que defensi o representi aquells malparits. En els temps que corren actualment, em fan vomitar els discursos nazis de tants i tants polítics o afiliats a moviments neonazis que poden dir barbaritats com si no passés res. realment, sembla com si el què va passar no importés gens, com si per molts, realment fossin pel·lícules de ficció.

Tornant al llibre, ha estat força bé, perquè la implicació emocional em donava ales de lectura per consumir les pàgines. És veritat que l'estil és amè, i potser li falta qualitat literària, que aconseguís donar l'ombra necessària al què estava passant. Tan sols en la pallissa que li clava una guàrdia a la protagonista, així com la caminada en sortir d'Auschwitz quan s'acosta l'alliberament aconsegueix fer-te sentir el terror del moment. Els altres passatges, semblen més aviat decorat de fons. És a dir, s'acosta més a El nen amb el pijama de ratlles que no pas a La llista d'Schindler, per posar dos exemples. Tot i això, bona lectura.

He de reconèixer que el capem duia a la brutal pel·lícula d'Spielberg. Allà, els presoners treballen en una fàbrica fent projectils (que després no funcionaven) i aquí en un taller de costura. Però a les imatges mentals que em venien quan llegia el llibre, anava veient una vegada i una altra les cares dels actors i actriu de la pel·lícula.

De totes maneres no em puc imaginar l'horror del què va ser allò. I la duresa que van viure els supervivents per tornar a viure quan tot va acabar. Deuria ser tan difícil i complicat tancar els ulls i no veure i sentir la brutalitat un altre cop. Poc reconeixement s'ha fet per tots els què van viure i morir en aquells camps de la mort. I així estem.