HAWKEYE

Acostumat com estic a sèries amb un nombre elevat de capítols (els 24 de 24, els molts de The walking dead...), veure una sèrie que en té sis és com reconfortant, ja que l'acció es concentra en poc temps i comences i acabes de manera immediata. Sembla que les sèries que està fent Dsney, tant de Marvel com d'Star Wars van en aquesta línia. Millor fer-ne moltes de pocs episodis que poques amb molts. Suposo que això també serveix perquè si alguna no rep l'estima dels espectadors, la deixen de fer i s'estalvien diners. No sé, la veritat és que desconec si és per això o si els surt a compte, però la veritat és que me n'alegro que estiguin fent d'aquesta manera.

Perquè Hawkeye té de tot: acció, comèdia, emoció, intriga, connexió amb l'univers Marvel que s'han muntat, i en només sis capítols. Quan veia l'últim però, tenia la por de que m'ho deixessin sense acabar, i això em neguitejava. Però per sorpresa, i agradable, el final és un final de debò. Es pot fer una altra temporada, però no han deixat cap porta oberta a fer-ho. La veritat és que estic cansat d'aquestes sèries que mai s'acaben i que sempre deixen coses sense tancar per poder seguir. En aquest cas, un deu per començar i acabar.

L'Ull de Falcó és un dels Avengers de segona fila. No és un superheroi amb força sobrehumana, capacitat de volar o poders sobrenaturals. És un home atlètic, valent, amb una punteria i agilitat fora de mida. Les seves aparicions a la trama general són poques però amb el mateix protagonisme que els altres. Ara bé, si a la Vídua negra li han fet una pel·lícula, a ell li han fet una sèrie. I ha estat molt entretinguda. L'ombra de la Natasha Romanov està present tota l'estona, en el moment que apareix una noia que es vol convertir en la companya d'en Hawkeye. La primera reacció i com va canviant la seva relació és una de les trames de la sèrie, juntament amb l'embolic habitual amb els dolents. 

La connexió amb la trama Avengers és evident tant pel què fa al record e la Vídua negra, com al fantasma de Ronin i altres connexions amb el lapse, etc. I evidentment, els tocs de comèdia són necessaris per agradar més i són definitius per convertir la sèrie en alguna cosa divertida més enllà de l'acció. Boníssima la referència al món dels musicals quan surt l'escena al teatre on representen una obra sobre el Capità Amèrica. Es veu tan ridícul que és molt graciós. La relació entre ells dos, el Clint i la Katie és molt divertida, beu molt de les parelles d'humor. I els ajudants, membres d'un grup de friquis del joc de rol també dona molt de joc. I no es queda aquí. També la part més humana quan descobrim un Ull de Falcó més humà, ja que de tantes batalles s'ha quedat gairebé sord del tot i necessita audiòfon. 

El més estrany és l'aparició del cap dels dolents a l'últim capítol i la seva evolució en ell. La manera de fer la darrera escena en la què apareix suposo que és d'on volen treure el motiu de la segona temporada, perquè si no, es fa molt estranya aquesta tan curta aparició. Ja ho veurem.