DUES QUE EN FAN UNA

Aquests últims dies, aprofitant tants dies sense treballar, he aprofitat per anar visionant pel·lícules d'aquelles que no aniria al cinema a veure-les, però per fer una sessió de sofà i manta, doncs endavant. El resultat és que una la podem salvar, però l'altra punxa per tot arreu.

Quina salvem? Shang-Chi. Una de les darreres pelis de Marvel, on per fi van intentant traient-se de sobre l'estigma de la bandera de les estrelles i les ratlles. Entenguem-nos. Hi ha un bon grapat de pelis de superherois i blockbusters diversos que sempre tenen el seu moment bandera dels USA, en primer pla ben grossa, per deixar clar qui mana. De mica en mica aquest mal vici va desapareixent, i a més, tenim intents de sortir de la zona de confort. En aquesta línia, tenim Shang-Chi, un superheroi japonès de Marvel, que acaba d'entrar a la nòmina de la saga Marvel actual. La pel·lícula està bé, en la línia habitual, però no aporta massa res de nou. Després d'un bon començament, trepidant i prometedor, cau en una part intermitja molt més anodina i que fins i tot, en alguns moments, avorreix. Acostumats al ritme trepidant, és evident que a Shang-Chi hi ha una bona estona de "no-passa-resisme", i això juga molt en contra. Ja és normal, sobretot quan es tracta de primeres pel·lícules d'algun personatge, la seva diguem-ne, presentació oficial. Però amb tot el què es veu actualment, on no hi ha descans, doncs es queda a mitges. Punt a favor important és com segueixen organitzant la nova trama general de Marvel, amb alguns diàlegs que ens porten al què ha passat a Infinity i Endgame, així com la connexió que s'acaba establint amb altres personatges Marvel, en aquest cas el Doctor Strange (que a més també apareixerà a la propera d'Spiderman; sembla que el volen catapultar més amunt).

La que decep del tot i fa que Shang-Chi millori és "The little things" o Pequeños detalles en castellà. Un thriller d'assassí en sèrie enfrontat a un policia en auge i un altre que estava mig desaparegut després d'un error comès temps enrere. Si les pelis de superherois necessiten concentrar-se per oferir coses diferents, les policíaques encara ho necessiten més, perquè no compten amb l'espectacularitat dels efectes especials. Aquestes han de comptar amb el guió i les interpretacions. En aquest cas suspenen les dues coses. Fins i tot el final, la veritat es que no sé si e dolent era el dolent o no. Massa ambigüitat en una peli amb regust de Seven però sense tant mort (que tampoc cal), però clar, no s'acaba de trobar el desenllaç. Ara que sembla que venen més temps per poder veure pel·lícules, i coincidint que sí que n'estrenen d'aquestes que em donen ganes de veure, potser tenim sot i acabem amb bones sensacions cinèfiles el què queda d'any.