LA GRAN CAMINADA

Si aquest any estic veient força pel·lícules diguem-ne "no-actuals" degut a la pandèmia, tot i que el món dels llibres ha seguit al seu ritme, l'últim llibre llegit és també un clàssic en el temps. La gran caminada, escrita per l'Stephen King (amb el pseudònim de Richard Bachman és de l'any 1979. I cinèfil com soc, el primer que vaig fer va ser comprovar que realment no se n'havia fet cap adaptació al cinema ni a la televisió, cosa que costa de creure amb el potencial que té la història.

Hi ha hagut altres llibres que d'una manera o altra han tractat aquest tema, i de fet, moltes de les grans sagues juvenils dels últims anys (penso en Els jocs de la fam), beuen d'aquest llibre. Trobem un grup de 100 joves que participen en uns Estats Units alternatius a una competició anomenada La gran caminada. Comencen a caminar i no poden parar per res. Si baixen del ritme de 6km per hora, van rebent avisos per part d'uns soldats que van motoritzats al seu costat, fins que al tercer avís, pam-pam i mort. Així, al final només en pot quedar un (això també us sona, no?). És un esdeveniment nacional, amb públic a les carreteres, apostes i retransmissions en directe per la televisió.

Així d'entrada, tenim dos debats. El primer, la relació que s'estableix entre aquest grup de nois que es coneixen de cop, es posen a caminar, fan o no fan amistat, però saben que gairebé tots moriran, perquè només un quedarà viu. Moments de dilema quan s'ajuden o no s'ajuden, moments de reflexió sobre les seves vides, i sobretot, del motiu pel qual s'han apuntat al què bàsicament podríem anomenar suïcidi col·lectiu. Realment, què els empeny a fer això? 

I un altre debat que pot originar aquest llibre, és el fet de l'espectacle. la gent està allà veient com caminen per la tele o bé en directe, i sí, aposten qui viu i qui mor. I explota l'eufòria quan els soldats es carregen a algun dels nis davant dels seus ulls,. Van a veure com maten nois! És la degradació humana disfressada d'esport?

I tot, súper ben escrit per l'Stephen King. És de les seves primeres obres, i la veritat ja desprèn tot allò que l'ha caracteritzat. Uns personatges amb mil problemes, unes descripcions de relacions humanes ben concreta, una reflexió sobre com ens enfrontem al nostre destí, com posem la nostra vida en joc... Tot absolutament ben narrat, convertint aquest llibre en un dels millors que he llegit aquest any, mantenint l'emoció des de la pàgina zero, la intriga de saber com segueix... Tot molt ben estudiat per no deixar-te perdre pel camí. Però és l'Stephen King, així que el final et deixa una mica amb cara de ????

Pe cert, la traducció m'ha posat molt nerviós per la utilització constant del participi del verb ser. El traductor, que potser és de les valls del ter, escriu "set" enlloc d'estat o el lleig sigut. M'ha deixat descol·locat perquè mai ho havia sentit, però clar, no e podia imaginar que deixessin passar n error com aquest. Així que resulta que és correcte. Aquest descobriment ha set molt fort.