Aquesta setmana la in-justícia espanyola ha tornat a refermar la seva postura vers l'escola catalana per tal de tirar endavant la seva intenció d'implantar el 25% de les classes en castellà tal com va anunciar ja fa dos anys. Evidentment, no han faltat les veus contràries i indignades habituals: des de la gent del carrer cagant-se en tot, de les associacions amb els seus manifestos que no serveixen per res, només són paper mullat, i és clar, dels nostres polítics, amb les seves típiques frases de tot el suport al professorat i de què s'han cregut aquests espanyols, com si no fossin ells els principals culpables amb la seva tàctica de diàleg etern. Burros.
Doncs bé, el divendres, cap allà les dotze, sortien al carrer uns quants alumnes de Batxillerat cridant el lema: "No volem anar a l'escola si no és en català!" Apart del fet xocant i graciós de la frase (de debò volen ara a l'escola?), en un moment determinat, uns quants del grupet (sis o set) es fiquen al mig del carrer Gran i tallen el trànsit donant-se les mans mentre seguien cridant. Els cotxes i autobusos es paren, i hi ha un moment de dubte. La resta del grup, la gran majoria, es mantenen a la vorera, mirant els altres, cridant alguns... Però en cap moment fan el pas de sumar-se al tall de trànsit.
Vet aquí la imatge de la nostra Catalunya. Els que volen lluitar de debò, els que també volen la independència però que donin la cara els altres, i els conductors, fent sonar els clàxons perquè ai, ara no toca. I per això no avancem, perquè així ens va. Uns quants fent els actes, lluitant, enfrontant-se a l'estat i a qui sigui, mentre els altres 'ho miren, els indepes que només ho són l'onze de setembre. Com sempre. No ens adonem de la força que tindríem si tots anéssim a l'hora. Si enlloc de sis o set nois i noies, s'hi haguessin posat els trenta, per no dir si s'ho haguessin parlat i estiguessin allà les altres classes de batxillerat. I en el nostre cas, el mateix. Tot el què ens passa és culpa nostra. Mai hauríem d'haver marxat de l'aeroport, ni de la Jonquera, ni d'Urquinaona. Aquest és el camí. I fins que no tornem als carrers, la derrota és segura.
Totes i tots hem de perdre la por, jo el primer. Ara, des d la distància temporal, penso en tot el què podria haver fet, apart de vigilar que no prenguessin mal. Estaré al cas, per tal de que no hi hagi represàlies cap a aquells valents, que només faltaria que l'escola que promou el debat, l'inconformisme, la justícia... amonestés un exercici pràctic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada