Tot i això, tot i anar assentint amb el cap en molts dels seus capítols, he de reconèixer que un cop acabat el llibre, estic igual, no m'ha aportat res de nou. a veure, bona part del llibre està ple de bones idees, intencions i maneres de pensar que compro, però són conceptes o metodologies que ja he comprat en altres llibres seus o d'altres autors, i que tinc al cap en gairebé la seva totalitat (la teoria, clar, el complicat és dur-ho a la pràctica). Amb el rerefons de la pandèmia i el confinament, qüestiona sobretot la manera de fer escola, entenent que la situació que hem viscut mestres i alumnes és una oportunitat d'or per canviar maneres de fer o entendre l'ensenyament. És un moment on introduir canvis en les escoles està més que cantat, posat en safata. Sembla que quan escriu ja s'adona de què moltes escoles estan deixant passat l'oportunitat. I encara pitjor, moltes han interpretat el contrari i estan introduint encara més tecnologia. Evidentment que aquesta ha salvat moltes situacions en el confinament, no hi ha dubte, ja que era l'única manera de tenir contacte amb el món, amb el mestre o els companys. Però un cop ha tronat la presencialitat, no podem seguir connectats a les pantalles, sinó que hem d'aprofitar com mai l'estar junts, el poder mirar-nos i conviure de nou plegats en un mateix espai.
Però no entra molt a la jugular en aquest aspecte. En el fons, els capítols acaben sent una repetició de les seves idees aplicades en el moment post-pandèmic. És a dir, m'agrada les coses que diu, però no m'han aportat cap novetat, ja ho havia sentit abans. Tampoc me'n penedeixo, ni molt menys, ja que una lectura com aquesta, just quan toca tornar a la classe, va molt bé per recordar per quin motiu faig la feina que faig, i em renova l'aire i les ganes de voler fer coses per tal que els i les alumnes creixin en tota la seva globalitat. Després, ja xocarem amb la realitat de la societat, la burrocràcia i tots els impediments habituals per poder actuar segons els principis més bàsics que han de posar els nens i nenes al davant. Però seguirem lluitant per aconseguir-ho. Com en altres aspecte de la vida (veure entrada d'ahir), mai ens rendirem per aconseguir els objectius proposats, objectius que no tenen res a veure amb si saben ja multiplicar o dividir. Per cer, curiós que vaig acabar el curs el juny llegint un llibre sobre educació, i acabo les vacances (tot i que ja no estàvem de vacances, ja m'enteneu) amb un altre llibre educatiu.
Hi ha una frase però, que m'ha fet pensar. Diu, i hi estic d'acord evidentment: "Si no eduquem en la tolerància i el respecte, deixarem la port a oberta a la intolerància i el menyspreu". Però clar, llavors, davant de fets com el feixisme, el racisme, etc, hem de ser tolerants? Clar, jo crec que no, penso que ens hem de mostrar intolerants davant d'aquestes actituds contra la vida. Llavors què? Hem d'educar també en la intolerància cap a aquestes actituds, ja que el silenci, el no parlar-ne, és evidentment, una manera d'educar, en això, hi havia una frase d'un llibre que també ho deia: "No dir res és també una manera d'educar", per tant, visca la tolerància i el respecte, i tant, però ni aigua cap als intolerants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada