ELS PENJATS DEL TWITTER

Per tal d'escriure aquesta entrada, he volgut mirar quan em vaig afegir a Twitter. Resulta que va ser l'abril de 2014, fa una mica més de cinc anys. I què? Doncs res. Amant com soc de les efemèrides, aquesta no l'he reconegut en cap mitjà, bàsicament perquè tant m'és. Llavors he pensat que hi ha gent que ho celebra amb icones o missatges, com si fos una gesta. A veure, és veritat que aquest bloc és ple de moments commemoratius cada vegada que faig algun número rodó, però crec que no és el mateix (què he de dir, no?) I penso que no és el mateix, perquè celebrar anys a Twitter és més que res, supervivència. Twitter té coses molt bones, ja que gràcies a ell puc accedir a articles o escrits que si no fos per ser-hi, me'ls perdria. I n'hi ha que són molt bons, utilitzant-ne algun educativament. Però també és veritat que és un espai on moltíssima gent aboca merda i més merda, insulta, menysprea... és horrorós. Hi ha qui diu que "Twitter treu el pitjor de cada persona" i una mica de raó té. He de reconèixer que jo alguna vegada se m'ha anat de les mans, però han estat faves comptades (per sort, però no per això no em fa patir).
Però el motiu real d'aquesta entrada no era pas aquest, sinó un altre dels missatges que proliferen sovint. Hi vaig pensar quan a través d'un "M'agrada" d'una persona seguida, arribava un tuit que deia: "Que gran, ja tinc 2.000 seguidors!". Però a veure... 2.000 seguidors... i què? Apart de fer créixer el teu ego, què vol dir exactament? Perquè d'aquests dos mil, quants et coneixen, quants t'importen o més ben dit, a quants els importes? És com els "amics" de facebook. De debò són amics? Quina manera de desvirtuar les paraules... Quin és el teu objectiu a twitter? Tenir seguidors? Per a... Bé, és igual. Hi ha vegades que twitter es fa pesat amb tants tuits per minut, però hi segueixo per no perdre'm aquestes perles que apareixen de tant en tant. No em puc imaginar com seria twitter seguint a tanta gent... seria per perdre's...
I sí, és veritat, algú em podria posar en dubte les mateixes qüestions amb aquest bloc. 1) Per què hi escric? 2) Per a qui escrius? 3) Saps que ningú et llegeix? I jo contestaria: 1)Hi escric perquè per a mi és una mica terapèutic, i d'aquí X anys em servirà de fil conductor de moltes coses viscudes. 2) Per  a ningú en concret, o com a molt, per a mi. 3) M'és ben igual. No em condiciona per res el meu dia a dia, com sí sembla que pot angoixar a alguns tuitaires que només estan pendents de quants "likes" o "followers" tenen. Què hi farem... Cadascú és feliç amb el què vol...