A mesura que vas llegint, apart de dades i totes les reunions que va fer, et trobes les seves emocions. És el què dona el toc de qualitat al llibre. Llegir en primera persona tot, absolutament tot el què li passava pel cap. Des de la impotència en veure com tot s'anava a la merda i no podia fer res més que intentar frenar-ho (perquè aturar-ho no es podia de cap manera), a la indignació de sentir-se ignorat tant per Espanya com per la resta de partits catalans que sempre han posat per davant els seus interessos particulars que no pas, en aquest cas, la salut de les persones. Sí, calma... indignació vers TOTS els partits, també el seu propi. I és que es nota que ll no és polític. Ell era una persona normal que es va trobar en el lloc adequat (o inadequat) en el moment precís (o imprecís). Per tant, no li importa tirar amb bala contra tothom que s'ho mereixia.
Per aquest motiu, indigna sentir un altre cop la ineptitud del govern espanyol, la seva prepotència i pensament únic de "si soy español, no me voy a poner enfermo". Colla de desgraciats. Tornen a aparèixer aquells moments en què quan ell proposava alguna cosa, se li tiraven a sobre i el titllaven de boig i sectari. Quatre dies després, o els dies que fossin, s'anunciaven aquelles mateixes mesures. Quin fàstic. Però també reben els polítics catalans. Els que no estaven al govern perquè eren titelles dels seus amos de Madrid, i negaven qualsevol ajuda, oblidant-se que representaven els ciutadans d'aquí i no d'allà. Llegir com els neohippies-ciutadans-del-món dels comuns deien al President que fes coses quan ells manaven a Espanya i no ho feien, sinó el contrari! Mentiders incoherents falsos hipòcrites...Narra també les lluites entre ERC i Junts, com es discutien per xorrades, totes les deslleialtats, filtracions... mentre ell només volia salvar el màxim de vides. Jo, al president, me'l crec. Perquè no és polític i per tant, el 100% del seu discurs no és mentida. Segur que alguna n'hi ha, però clar, sense cap mena de dubte no seria la totalitat del seu discurs, com ho és si obre la boca qualsevol polític.
Però el més angoixant és tot el què va dient sobre la por i la ignorància vers la pandèmia. Com és que havia passat, com ens podia afectar d'aquesta manera, com estava responent la societat, quina era la situació als hospitals, a les residències... Quan toca aquests temes, se't fa un nus. La gran quantitat de malalts i morts allà estan, i com va dient, no són números, són persones amb nom i cognom, amb una família al darrere que, si ja és prou fort afrontar la mort, no es poden acomiadar... Hi ha tantes coses en aquest llibre, que fan d'ell un document imprescindible per intentar comprendre tot el què vam viure aquells dies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada