NOMADLAND

Cada any veig alguna pel·lícula (una o dues) que està fora dels meus estils habituals. Ni és cap blockbuster espectacular, o de ciència-ficció, aventures, etc. La primera d'aquest 2022 ha estat Nomadland. Tot repassant els òscars d'aquest any, he recordat que tenia pendent veure la guanyadora del passat. Ara ja està fet.

Ha estat interessant, no ho puc negar, amb molts detalls, però tampoc ha estat res que m'hagi provocat una emoció de "ooooh, que bona", però tampoc crec que hagi perdut el temps. En aquesta pel·lícula ens retraten la vida d'unes persones que decideixen viure a les seves furgonetes o caravanes, i van amunt i avall, depenent del temps o de les feines que han de fer, totes temporals. No es diuen "sense sostre", perquè senzillament el què han decidit és no tenir casa, cada un amb els seus motius. Aquesta es veu que és una realitat força estesa ja als Estats Units, no tant al nostre país, i per això, en ser un tema que em queda llunyà, és com veure una cosa que no sabia que existia. 

Ara bé, justament per això, ha estat interessant conèixer aquest tipus de vida, perquè en el fons, el què fa la pel·lícula, més que veure la història de la protagonista, és fer-te preguntes. Per una banda, tens la llibertat que transmeten. No estan lligats a ningú, van cap a aquí o cap a allà segons les seves necessitats, però poden estar-se un temps al mig del desert, sense preocupacions excepte les de cobrir les necessitats bàsiques. Això sí, han de treballar, i llavors veus com al llarg d'un any, depenent del temps, estan a un lloc fent una feina o estan fent una altra (des de la campanya de regals d'Amazon per Nadal, a un càmping a l'estiu, passant per moltes més). La veritat és que si tenen aquesta facilitat per trobar aquestes feines temporals, doncs mira, encara. Però si no en trobessin suposo que seria tot més complicat.

Per mi un dels moments que toquen més és quan una d'elles explica que el seu marit esperava la jubilació per complir els seus somnis (tenia un veler, fer-se a la mar...) i deu dies abans de jubilar-se, atac de cor i al forat. La reflexió és d'aquelles que ens fem de vegades. Aquests plans de futur que et fas mentre vius el dia a dia atrafegat i estressat. I al final, no gaudeixes perquè la vida te la fot. El famós CARPE DIEM. Potser amb pel·lícules com aquestes no botes de la cadira, però les emocions i el cervell treballen a tota pastilla, i per aquest motiu cal seguiu veient-les.