REACCIONS

Tan sols fa tres setmanes que va sortir la sentència dels presos polítics. Tres setmanes. Vint-i-un dies. I com la tardor de fa dos anys, aquests dies s'han fet llargs, eterns. Tinc la sensació que fa molt més temps que va passar, sense tenir en compte que des del principi del judici que sabíem que la sentència seria d'aquest estil. Bé, és veritat que hi ha qui pensava que no seria així. Poc coneix el poder espanyol, la veritat...
Ha passat lent perquè han passat tantes coses des de llavors... Moltíssimes. Llàstima que la resposta unitària i contundent de la nostra classe política, els seus companys hagi estat insignificant, nul·la i mancada de cap transcendència. Un cop més, el carrer, la gent, han passat per sobre dels nostres representants, que un cop més, no han estat a l'alçada. I a les portes d'unes noves eleccions al congrés espanyol, han mantingut unes formes pròpies de l'autonomisme més ranci...
La primera setmana va ser la més bèstia i contundent. L'ocupació de l'aeroport promoguda pel Tsunami va ser espectacular i va donar la volta al món. Allà ja vam tenir les primeres mostres de la brutalitat i violència policial que ens va acompanya durant tots aquells dies. Els talls de carrers, carreteres, algunes vies de tren... Concentracions i manifestacions... La marxa per la llibertat des de 5 ciutats catalanes que durant tres deies van caminar 100 km fins arribar divendres a Barcelona. La vaga general del mateix divendres. Més manifestacions. Més talls. L'acampada dels universitaris a plaça Universitat. I així, mil coses fins demà, la propera acció convocada pel Tsunami: l'organització d'actes populars als municipis de Catalunya, aprofitant que és dia de reflexió (quina xorrada de normativa electoral, la veritat...)
La notícia més important ha estat la resposta al carrer, no hi ha ha dubte. Una resposta que ha anat acompanyada d'aldarulls, moltes vegades provocats per la mateixa policia o per infiltrats que es dedicaven a destrossar mobiliari. No estic dient que els encaputxats fossin tots policies. Clar que hi havia d'independentistes. Per una banda, perquè ja n'hi ha prou d'aquest color. I per l'altre perquè moltes vegades era defensa pròpia. No es tracta de justificar o no la violència. Sempre la condemnarem, i direm ben alt que la no-violència és el camí, que cal sempre el diàleg i seguir el camí de la pau per acabar amb els conflictes. Però això no vol dir que m'alarmi per uns quants contenidors cremats, quan hi ha centenars de ferits, i alguns d'ells han perdut un ull. El què ha d'alarmar són les imatges de l'exhumació de Franco, dels actes feixistes amb gent alçant el braç i cantant el "Cara al sol". Això és el què ha de preocupar-nos, i no pas que es cremin uns contenidors o que llencin pintura a les furgones.