DUNKERQUE

En Christopher Nolan és un director de cinema dels especials. Despectivament podríem dir dels "rarets", i els experts dirien que és un director de culte. Les seves pel·lícules tenen, totes, un punt de cosa estranya, ja sigui l'argument, la manera de ser filmada, el muntatge, la música... Sempre hi ha un punt de quedar-te amb cara de moniato perquè no s'entén res.
Segurament l'exemple més clar és "Origen" amb el Leo Di Caprio. Potser algun dia que tingui temps me la remiro per veure si entenc alguna cosa que mereixi la llargada que té. Director també de Memento, Insomnia, i les darreres parts de Batman (les més fosques, és clar).
I llavors arriba Interestelar, que tot i les seves rareses que ja vaig comentar, em va agradar força i forma part de la meva videoteca personal.
Dunkerque, la seva darrera pel·lícula, explica el fet real de la segona guerra mundial, quan assetjats per l'exèrcit alemany en aquesta població francesa, cal organitzar un rescat amb l'ajuda de civils que viuen als pobles de l'altre costat del canal de la Mànega. La pel·lícula no desmereix la reputació del seu director. Diàlegs gairebé inexistents, quatre trames diferents que acaben convergint en una sola, parts que no s'acaben d'entendre, una música angoixant que et fa posar nerviós... tots els ingredients habituals del seu cinema.
He de reconèixer que en algun moment em veia temptat de tancar la tele i deixar-ho estar, però tampoc era tan horrorosa. És que de fet no ho és, està força bé, però no hi vaig acabar d'entrar fins gairebé la darrera mitja hora. Ben filmada, molt real, crua com era la situació, però en el fons a mi m'agrada una mica més de teca en el guió. Interessant i recomanable, però amb bones dosis de respiració.