LA LA LAND

Després de mesos de ser considerada una gran pel·lícula, recollint premis per tots els festivals on anava, al final es recordarà La La Land com un dels "fiascos" més grans de la història dels òscars. En va guanyar set, però clar, el moment final del lliurament del premi a la millor pel·lícula, quan per error li donen, i després resulta que la guanyadora és una altra, passarà a la història.
Però és injust que ara només se la relacioni amb aquest fet. La la land és una pel·lícula interessant, amb una banda sonora molt i molt bona, de les millors dels últims anys. Com a argument, no té massa originalitat: noia troba noi, noia perd noi... gairebé l'habitual. Tot això, en un marc de la recerca de la fama a Hollywood. Però les coses com siguin, és veritat que la rodeja una mena d'àurea que la fa diferent de les altres, i que tinguis la sensació de veure una cosa nova. Crec que el mèrit és totalment de la música que l'acompanya, i segurament el fet de que té el glamour de les pel·lícules musicals més antigues, aquelles en què de cop i volta vas pel carrer i tothom es posa a cantar i ballar, com a la vida real, no? Atenció, epoiler! Un del fet més diferencial respecte a altres pel·lícules, ja no musicals, sinó de tot tipus, és que al final no acaben junts, cada un  de la parella va pel seu compte, i quan es retroben, imaginen el què s'haurien perdut si haguessin continuat junts. Però ho accepten i tornen a la seva vida. Què diferent dels finals en què tot acaba políticament correcte. Ja va bé que de tant en tant les pelis ensenyin que les coses al final no tenen perquè sortir com un es pensa...
Va ser una bona estona, no ens enganyarem, però abans em compro el cd que el dvd.