NOOOOO

Avui no es cansen de repetir que fa 25 anys de la inauguració de les olimpíades de Barcelona 92. En aquell temps tenia 19 anys, un jovenet, i no vaig gaudir gens d'aquest esdeveniment. Ja em trobava totalment entregat a la causa independentista, i per lògica era dels què hi estava en contra.
"Quina tonteria", es pot arribar a pensar... "Per uns dies, podries aparcar els teus ideals i gaudir d'una experiència única", se'm podria dir. Però allò fet, fet està i així quedarà marcat a la meva història particular.
No negaré que alguns avantatges va tenir la celebració de les olimpíades, però totes les grans fites tenen el seu costat fosc, i alguns ja ens dedicàvem llavors a intentar obrir els ulls. Ara seria impensable celebrar unes olimpíades com aquelles, perquè la gent en general ja està més conscienciada. Però com he dit en anteriors entrades sobre aquelles diades de Catalunya de fa temps, érem poquets, i se'ns tractava com un espècimen en extinció i a qui no s'havia de fer cas. Com han canviat les coses, no?
Entre les coses negatives podríem trobar l'especulació que es va dur a terme per tal de canviar la cara de Barcelona, l'explotació dels treballadors per a tenir-ho tot a temps, l'expulsió de certa gent "de mal veure" del Casc Antic (els van recol·locar en pisos lluny de les zones turístiques, per tal d'amagar la pobresa de la ciutat), l'arribada de centenars de policies (de la Policía Nacional, la Guardia Civil) per tal de donar seguretat (ja us podeu imaginar quina seguretat em donaven a mi i uns quants mes)... I evidentment, la repressió contra la causa independentista; des de les senyeres requisades a les entrades dels estadis fins a la menyspreable detenció de desenes d'independentistes, basant-se en la llei anti-terrorista, detencions que algunes van acabar en tortures demostrades. Fins i tot el tribunal europeu va condemnar l'estat espanyol per no investigar les denúncies de tortures que van tenir lloc a l'època olímpica.
Per totes aquestes raons i altres que ja se'm deuen haver esborrat de la memòria, les olimpíades per a mi no em fan somriure, què hi farem... Més aviat tinc un record especial per la què va ser una de les meves primeres samarretes reivindicatives (potser va ser la primera i tot, no ho sé), la de Barcelona'93, i per als retoladors que utilitzava per escriure una N ben grossa al costat de les anelles olímpiques en els adhesius que trobava.. Aix sí... tots tenim un passat...