A POC MÉS DE 80 DIES

Si ara mateix en Phileass Phogg comencés la volta al món, quan arribés a Londres encara no hauríem votat en el referèndum. Ara bé, per una banda, dir que quedarien només cinc dies per fer-ho, i per una altra banda, que segur que en aquest temps que hauria durat el seu viatge, haurien passat moltes coses, i segur que algunes d'elles, absolutament impactants i terribles.

Analitzo aquestes dues premises.

1- Quedarien només 5 dies per l'1-O ("Uno a cero" segons alguna periodista de telediario). Arribarem a votar? Hem de pensar que sí. Perquè si no es vota, serà perquè n'haurà passat alguna de molt grossa, amb molta probabilitat la més grossa de totes (i això ens trasllada al segon punt). Avui, els comuns es reuneixen per decidir què faran. Aix... els de "Catalunya sí que es pot" diuen que no es pot. Els de "Podemos" diuen que "no podemos"... Que en són de graciosos, si no fos perquè estem parlant d'un tema que no fa riure gens. Alguns d'ells parlen de participar en el referèndum prenent-lo com una "mobilització no vinculant". A veure... si guanya el sí, es declara la independència; si guanya el no, es tanca la paradeta i es fan eleccions autonòmiques. Això no és vinculant? Si ells li volen donar aquest nom, que ho facin, però els vots es comptaran i es decidiran coses segons el resultat, tant si volen com si no. Llavors, què els fa por? Perdre vots? Llavors, què xerren de ser la nova política? Si són com tots!!! Passerells!

2- En aquests 80 dies, passaran coses. Si cada dia en passen de noves!

* Ens amenacen amb l'exèrcit, cada vegada amb veu més alta;

* El TC anul·lant qualsevol llei, proposta, idea... que vingui de Catalunya (d'això, el què em molesta més és que els indecisos i els contraris, no vegin que ens estan tocant els nassos a tots els què vivim a Catalunya, a ells també!);

* Les burrades dels partidaris del sí, com l'exconseller Baiget. I després surten els unionistes traient foc (m'agradaria veure què passaria si algun ministre del PP digués que ens deixin votar...); directors de càmping que organitzen activitats de l'exèrcit (com es pot ser tan mesquí)

* Els comentaris partidistes dels espanyolistes, i pitjor, dels que van de ciutadans del món i que parlen com ells

* Els reportatges de les clavagueres de l'estat i no passa res

* Els diners que es gasten en les seves autopistes, bancs, etc... i no passa res

* Les mentides i atacs a la nostra llengua

Són tantes i tantes coses, que la veritat és tan cansat sentir-los i veure com hem d'anar a poc a poc, no caure e les provocacions, per tal que a nivell internacional ens vegin com a víctimes d'un estat maltractador...

Però vull creure que l'1-O és la data límit. Aquell dia, per bé o per mal, s'acabarà. És la pantalla final. El problema serà que passarà després, tant si és que no, com si no ens deixen.