ESTIU 1993

De vegades deixo estar el meu estil cinematogràfic per veure pel·lícules diferents al què estic
acostumat. L'escollida ha estat Estiu 1993 de la Carla Simón. Una pel·lícula que explica de fet, la pròpia història de la directora, que quan tenia sis anys es va quedar sense mare (ja no tenia pare) i se'n va a viure amb els seus tiets i la seva cosina més petita en una masia de la Garrotxa. Amb sorpresa per tot l'equip tècnic i artístic, que van filmar la pel·lícula sense gaire més pretensions que explicar una història, va guanyar premis a la Berlinale i al Festival de Málaga. Això li ha donat ales per ser estrenada en sales de cinema com a gran esdeveniment, al costat de les superproduccions americanes. La presència de la Bruna Cusí, a qui vaig conèixer en la seva etapa d'enxaneta dels Castellers de la Vila de Gràcia era un altre al·licient per veure el film.
No puc dir que m'agradés molt, perquè estic acostumat a ritmes d'acció més frenètics que el què hi ha a la pel·lícula, que intenta fer notar la lentitud amb què passa al principi el temps quan et passa un fet com el què s'hi descriu. Però estic content. Estic content de veure com el cinema català té grans noms, gent amb ganes de treballar i que ho fan molt i molt bé. Que gent jove del país pugui fer bona feina, mostrar-la al món i a més rebre'n el reconeixement, a mi em satisfà i me n'alegro moltíssim per tots els que van fer possible la peli. Més que mai queda demostrat que a Catalunya hi ha talent, però que cal invertir-hi per poder fer-lo a més a més de bo, fort i competitiu. Cal suport a la cultura, i en això, els espectadors hi tenim molt a dir.
La història és emocionant, i més si saps que és real. La situació que planteja és d'aquelles que fan pensar en moltes coses: la vida, la mort, la família, la infantesa...
Segurament estem davant de l'èxit més sonat del nostre cinema des de Pa negre, i és curiós que ambdues pel·lícules tenen els nens com a part fonamental. En aquest cas, les dues nenes ho fan súper bé pel fet de ser com són. Molt gran treball de càsting. Per altra banda, a totes les entrevistes se sent allò  de "el difícil que és treballar amb nens", "hi ha directors que no hi volen treballar"... Potser els cineastes deuen tenir certa empatia amb els mestres, no? Perquè nosaltres hi treballem cada dia, i com els deu passar a ells, mai saps per on et poden sortir. Aneu al cinema!!