UNA HISTÒRIA DE VIOLÈNCIA

Aquest cap de setmana, entre informe informe he vist una pel·lícula del 2005, que amb el títol ja no presagia res de bo. Si a més, et diuen que és del David Cronenberg, comences a patir una mica. Però com diu molta gent, justament aquesta potser és la seva millor peli.

Descobrim un pare de família d'un poble nord-americà d'aquells on Cristu va perdre l'espardenya, que un dia mentre treballa a la seva cafeteria li apareixen dos gàngsters de pas que la lien. I ell va, i reacciona defensant els seus i carregant-se'ls. Es converteixen un heroi, però la seva fama li surt cara quan apareixen més gàngsters que han reconegut en ell a un mafiós que havia desaparegut feia anys de la ciutat. 

A partir d'aquí, la cosa es va embolicant, bàsicament perquè és veritat. Volia allunyar-se de la seva antiga vida i començar de zero, però res dura per sempre i no es pot amagar el passat.

La peli està molt bé, tenint en compte les seves limitacions. Bones interpretacions (Mortensen, Maria Bello, Ed Harris...), i la trama que va desenvolupant-se a bon ritme i portant-te al patiment de totes les bandes, la de la família que descobreix que el seu pare/marit no és qui semblava ser, sinó una assassí, i la seva pròpia que s'enfonsa a mesura que tothom va sabent la veritat, i ha de prendre decisions que no li agradarien.

Ha estat molt bé, la veritat. Hi ha la part reflexiva, que és la del nostre passat. Evidentment, a la majoria de persones no ens passa com al protagonista, que quan érem joves anàvem matant gent, però sí que és veritat que al llarg de la nostra vida, i sobretot en l'etapa de joventut primera i segona (18-30 anys) podem arribar a dir o fer coses que anys mes tard ens en podem penedir. Fer comentaris sobre negres, masclistes, fins i tot violents... Actualment, això és molt més perillós. Les xarxes socials guarden tot el què fas o dius per l'eternitat. I després passa el què passa. Arribes a un lloc i et treuen allò que vas dir o fer anys enrere. Als polítics els passa molt això. Però a la resta de persones també.

Llavors et preguntes fins on arriba la culpa en aquest casos. Què passaria si ara es recuperessin incidents com el llançament d'una motxilla per la finestra de la classe? O segons quins jocs es feien a les colònies? O quan eres nen i els monitors et feien fer auto-stop... Fem tantes coses a la nostra vida que anys més tard serien denunciables o poc educatives. I no sé fins a quin punt cal treure tota aquesta merda com si fos realment la teva personalitat de debò. 

No cal matar ningú per desgraciar-te la vida. Oju, que parlo per reflexionar, jo sóc innocent! Jajajaja...