Val a dir que en aquell moment semblava gairebé com un campament a casa, si no fos per la por pròpia i per la de la persona que es trobava a l'hospital, en aquelles èpoques en què no sabien res del què passava dins els centres sanitaris. I és clar, esperant que no aparegués cap símptoma. Pel bon funcionament del dia a dia a casa, quan ja dúiem uns dies tancats, passava també per intentar que el MEC no patís gens, i la veritat, tot i la dificultat, sobretot per la part de la casa que no estava aïllada a l'habitació va ser una gesta titànica.
Ara ens ho mirem des de la llunyania, però recordant com anàvem pensant que seria poc temps, que després de Setmana Santa tornaríem a la normalitat... i de mica en mica ens adonàvem que això era una història que no semblava tenir fi. I aquí estem, un any després, parlant de la proximitat de la quarta onada, mentre que el nombre de gent vacunada va augmentant lentament. Massa a poc a poc, altra vegada degut a la inoperància política habitual.
És curiós perquè revisant les entrades del blog de fa un any, no hi ha referència a l'aïllament fins força dies més tard, exactament el 5 d'abril, quan ja duia més d'una setmana.. És un clar símptoma de que tot i la possible tranquil·litat mostrada, la processó anava per dins. aquells dies es va convertir en una prova psicològica important, amb moments de tot. Però totalment desitjable de reviure. Per molt que les entrades d'aquella època parlin de música, de pelis, de llibres i de sèries de televisió, res de res. Si vius sol, vas tirant, però quan vius en família, viure d'aquella manera fou una m.
Esperem que quan recordem els dos anys d'aquest moment, la situació sigui totalment diferent. Si no, serà senyal inequívoc de la societat desastrosa en la què vivim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada